[Joan Marcet, Professor de Dret Constitucional]
Sembla estrany que en aquests moments de la pel·lícula de la nostra vida politicoconstitucional encara es posi en dubte la pràctica de conformació de Govern, en un sistema o règim parlamentari com el que es configura constitucionalment pel conjunt de l’Estat (govern central i governs autonòmics).
A diferència del que succeeix en els sistemes o règims presidencials (habituals especialment en el continent Americà), on el cap d’Estat i de Govern coincideixen en la mateixa persona i són elegits, a través de fórmules directes o indirectes, pel conjunt de la ciutadania, en els sistemes o règims parlamentaris el Govern sorgeix d’una majoria parlamentària.
Malgrat l’augment d’atribucions i de poder pràctic que han aconseguit els darrers decennis els executius o Governs, en un règim parlamentari, com indica el mateix qualificatiu, el centre real del poder és el Parlament. És el que aprova les lleis i controla l’acció del Govern, que s’haurà format a partir de l’existència d’una majoria parlamentària. En un règim parlamentari el Govern, neix, es manté, i acaba la seva vida política en funció de l’existència i permanència d’una majoria que li dona suport i en fa possible la seva vida pràctica.
Per aquestes raons, es fa difícil d’entendre que encara avui, després de més de quaranta-cinc anys de vida del nostre marc constitucional, hi hagi qui no entengui, o no vulgui entendre, el funcionament del nostre sistema parlamentari. L’apel·lació continuada que s’han obtingut uns quants vots o uns quants escons més no dona cap preeminència a l’hora d’intentar la formació de Govern, si no es compta amb el suport parlamentari suficient.
En l’actual conjuntura política espanyola sorgida de les darreres eleccions del 23-J, l’efímera victòria del Partit Popular (poc més de 300.000 vots i 16 escons respecte al segon partit, el PSOE) no li dona més capacitat ni cap preeminència per intentar la formació de nou Govern. La cantarella de ser “la llista més votada” no té cap sentit polític ni jurídic en el marc constitucional en el qual ens movem. Ni tan sols amb l’anunciada votació favorable dels 33 diputats de Vox –que després de les confrontacions en l’elecció de la mesa del Congrés pot haver quedat en dubte–, i del solitari diputat d’UPN, no sembla que el candidat del PP, Alberto Núñez Feijóo, pugui aconseguir una majoria parlamentària suficient.
Aparentment, una candidatura com a president del Govern de Pedro Sánchez, amb una extensa coalició de Govern i parlamentària del Partit Socialista amb Sumar i el conjunt de forces nacionalistes perifèriques (Bildu, PNB, ERC, Junts i BNG) podria aconseguir una majoria parlamentària suficient. Però que sigui possible no vol dir que ja sigui factible. Les negociacions es preveuen difícils, complexes i segurament llargues. Si aquesta possible majoria fracassés, només quedaria la solució d’unes noves eleccions el proper hivern. Eleccions que tampoc sabem si resoldrien la situació, amb una composició del Congrés dels Diputats diferent que facilités la formació de nou Govern.
Malgrat que sembla que ningú vol temptar la sort d’una repetició electoral (que, d’altra banda, ja es va produir en les dues darreres conteses electorals del 2016 i del 2019, sense gaires canvis en el repartiment d’escons), sí que apareixen possibles beneficiaris i perjudicats d’aquesta nova cita a les urnes. Aquells que a ulls dels ciutadans semblessin culpables de la repetició electoral pel bloqueig en la conformació de Govern, segurament serien castigats i perjudicats a les urnes. La frenada a un govern de dreta extrema que tothom va interpretar del resultat del 23-J (amb esbufec d’alleujament fins i tot en moltes instàncies europees) es veuria frustrada. I la possibilitat d’un reforçament electoral de les seves opcions, reiterada. Per això sembla que només al PP li pot interessar una repetició de les eleccions i farà tot el possible perquè així sigui. La responsabilitat política d’aquells que negocien la reedició d’un govern progressista és màxima, i ningú pot tancar els ulls a aquesta real possibilitat.
