[Jordi Serrano, Historiador i rector de la UPEC]
El llibre Les hores decisives. Abril-juliol 1932, d’Armand Obiols, editat per la Fundació La Mirada, està format pels editorials del Diari de Sabadell d’aquells dies, en què es discutia les esmenes del Congrés de Diputats a l’Estatut de Núria.
En aquests dies de negociacions que se’ns faran inacabables, convé mirar enrere per aprendre’n alguna cosa. Tot i que Antonio Gramsci deia que la història ensenya, el problema és que no té deixebles, almenys ho intentem.
Obiols escrivia “Catalunya només ha estat universal quan ha estat catalana […]. Una part de polítics espanyols es miren Catalunya com si el problema català fos un problema inesperat sorgit per miracle del no-res davant llurs mirades astorades” i pensaven “que una mera inhibició era prou per fer-los desaparèixer”. Obiols escriu: “Encara hi ha qui diu que el catalanisme és un moviment artificial”. Abans de les darreres eleccions quasi tothom a Espanya i fins i tot algun espavilat a Catalunya afirmava que el tema català s’havia acabat. Brillants!
Hi ha avui molts catalans indepes que amb poca cultura política i ideològica volen solucions ràpides i fàcils. O plantegen opcions com no anar a votar. I aquests mateixos ara exigeixen actituds als representants del poble que sí que va anar a votar, el que han de fer. En part, aquests és un error que també va cometre Armand Obiols amb una excessiva exigència crítica del paper de la nostra classe política catalana a Madrid l’any 1932, quan diu “els homes d’Esquerra Republicana juraren defensar amb llurs vides la llibertat de Catalunya. Però el vent s’emporta els mots i aquells juraments eren escrits, cínicament, damunt la sorra”. Que equivocat estava Obiols! El temps ha posat les coses al seu lloc, i molts dels dirigents d’ERC van acabar sent no uns homes sense sang a les venes, com sembla dibuixar, sinó autèntics herois que ens van conduir segurament a l’època de més esplendor de la nació catalana. Molts d’ells, centenars, després, ho van pagar amb “llurs vides” sent afusellats, començant per Lluís Companys, o desenes de milers anaren a camps de concentració i l’exili. I aquesta és també una lliçó de la nostra història. Cal perseverança, com escrivia Josep Fontana encertadament, que “per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la”.
