[Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
Captivats per l’eixample de Barcelona, tendint a menysvalorar el de Sabadell i, no obstant això, el nostre és important. Ho és en magnitud, disseny i història. Si la quadrícula Cerdà de Barcelona s’estén per uns 14 km2, el de Sabadell arriba als 4,5 km2, pràcticament una tercera part del de la capital. Vista la diferent magnitud de població, set vegades més a Barcelona, podem afirmar que a Sabadell hi ha molt menys espai fora de l’eixample que a Barcelona, en la qual hi ha una gran perifèria situada més enllà (Nou Barris, Sarrià, Pedralbes, Poble Sec…). En proporció, Sabadell amb l’eixample ha controlat més el creixement urbà que la capital.
A diferència d’altres ciutats, la quadrícula de Sabadell es dissenyà envoltant els quatre costats del nucli antic, amb una voluntat de nou projecte urbà. A les altres ciutats, les quadricules són totes més fragmentades i parcials, mentre que a Sabadell no. I una avinguda, com l’Eix Macià (Pl. Catalunya – Pl. Espanya) és també eixample (Pl. Renom 1928), com una Diagonal externa. Per aquest fet de magnitud, l’eixample de Sabadell és significatiu.
En termes històrics, també fórem precoços. El primer pla conegut, de Daniel Molina, 1864, és poc posterior al Pla Cerdà, però comptem amb un pla perdut anterior que datava del 1850 i que explica algunes opcions del Pla Molina i el control de les traces de la carretera de Montcada a Terrassa (Ildefons Cerdà, 1852) i del ferrocarril (1857) que es van situar de forma coherent amb l’eixample.
En general, un eixample, una quadrícula urbana, ens pot semblar una obvietat, però a la vista dels nous creixements dels plans parcials des dels anys seixanta, com Can Rull, Concòrdia, Sant Julià, Can Llong i Can Gambús, un eixample significa una arquitectura urbana que quasi sempre supera la fragmentació i el desordre d’aquests barris de blocs de pisos, fins i tot dels més recents i volgudament dissenyats.
L’eix central de Sabadell, des de Zamenhof fins a la plaça de la Creu de Barberà, mesura 2,8 km, el mateix que hi ha des de Colom al Cinc d’oros, del mar a la Diagonal a Barcelona, i no ens cal arribar ni a la plaça de la Creu Alta per empatar. Una via més estreta, cert, amb menys entorn, però una via nord-sud molt significativa.
L’eix vertical de Barcelona, del port a Gràcia, està servit per 5 estacions de la línia verda del metro (L5), la qual cosa ens suscita la idea que a la nostra ciutat aquest potent eix podria ser de tramvia, amb inici a l’Estació Sud i seguint direcció nord. Seria un gran canvi a escala de ciutat. Un tramvia a sud reequilibraria la màxima oferta ferroviària disponible a nord.
En sentit perpendicular no comptem amb avingudes comparables a la Diagonal i la Gran Via barcelonines respecte als nostres passeig del Comerç o Zamenhof-Vilarrúbies, però la nostra Gran Via assoleix una llargada de 6,2 km, des de l’estació Sabadell-Sud fins a Estrasburg a Can Llong, poc menys que la Diagonal des de Francesc Macià al Fòrum (6,5 km). Qui ho diria!
La força, potència i prestigi internacional actuals de Barcelona provenen de l’ordre arquitectònic d’aquesta forma urbana, que altrament aniria més coixa. I a Sabadell, assistim a una renovació urbana, de petits blocs de planta i dos pisos que regeneren la ciutat pas a pas, quasi imperceptiblement, però amb una inèrcia notable i amb una uniformitat arquitectònica positiva. Si valoréssim el nostre eixample com cal, en faríem una gestió unitària i amb mirada patrimonial. Una interpretació amb força de futur i amb voluntat d’endreça.
Barcelona presenta un eixample al límit de la densificació possible; Sabadell, en canvi, pot créixer en alçada des de la planta o planta i pis usuals, als dos pisos, de les cases als petits blocs. Si Barcelona ha de recuperar patis d’illa, nosaltres hem de transformar, sobretot, els carrers i les avingudes (Gran Via, en particular), perquè la substitució de les fàbriques ha aportat una dosi significativa de dotacions i espais verds.
La forma urbana del nostre eixample és tot un capital de ciutat, que ha de ser vist i tractat amb el màxim sentit d’unitat. No som un eixample com el de Barcelona, però en posseïm un d’una gran qualitat.
