El 57% d’alumnes de quart d’ESO ha vist pornografia i la meitat d’aquests ho ha fet abans dels 12 anys. És un dels titulars de l’Enquesta d’Hàbits de Consum de la Diputació de Barcelona, en la qual participen més de 30.000 estudiants de centres de 90 municipis de la província. El psicòleg sabadellenc Roger Aranda, codirector i membre de l’equip de professionals de La Fita, analitza aquesta realitat com a expert en addiccions tecnològiques i abús de pantalles.
Roger Aranda, codirector i membre de l’equip de professionals de La Fita | Aina Torres
Els infants accedeixen a la pornografia massa d’hora i sense la preparació necessària?
És massa d’hora, sobretot perquè ens trobem amb un gran hàndicap. Com a societat, qui els hem d’educar no estem tan avesats i no tenim un coneixement suficient sobre el món de la pornografia. És cert que cada vegada en tenim més, amb exemples com el documental Generació porno, però el problema és que els joves continuen anant per davant nostre. Els docents que hem de ser el seu far anem molt coixos en aquest sentit. Si s’hagués fet una feina prèvia amb nois entre 6 i 8 anys sobre relacions sexoafectives, el primer imput que tindrien no seria la pornografia a través de la xarxa, que genera un pensament esbiaixat i unes creences disfuncionals relacionades amb el sexe.
Com es gestiona aquesta aproximació?
Cada vegada hi ha més actors dedicats específicament a l’educació sexual, que posen en relleu la necessitat d’incorporar una mirada moral, de respecte i valors, sobretot cap a la dona, que en la pornografia es veu molts cops com un objecte. També es parla dels òrgans reproductors abans del que es feia fa anys. Cal abordar les diferents relacions sexoafectives i incorporar allò relacionat amb l’amor, l’afecte i els valors que ens constitueixen de manera natural i que organitzen la societat, fent-nos fugir dels primats. Hem desenvolupat les societats a partir d’una sèrie de límits i responsabilitats morals que ens ajuden a evolucionar i créixer. Internet, una porta oberta amb una dimensió enorme, fa que molts d’aquests aspectes es perdin, perquè l’explicació que dona la xarxa arriba en molts casos abans que puguem posar tot aquest diàleg i reflexió en els infants.
Cal un control més estricte en l’accés?
S’han de posar límits. És evident que donar un smartphone o un ordinador sense que estigui castrat d’alguna manera obre un ventall enorme a ments vulnerables, curioses per naturalesa, que a més poden ser animades per un igual a buscar una determinada paraula. Evidentment, quan faci una primera recerca, l’infant anirà més enllà i trobarà continguts de pornografia i violència. Els pares han de supervisar els continguts; els dispositius han d’estar sempre en espais compartits fins a l’adolescència. Aquí entrem en el terreny de la intimitat i el procés identitari de l’adolescent en un context de fugida dels pares i correlació amb els iguals. Per això hi ha d’haver una feina prèvia. El moment en el qual donem l’smartphone ha d’arribar després d’anys previs en què hàgim educat en l’ús d’aquestes tecnologies. I hi ha d’haver un control parental. Idealment, no poden tenir lliure accés a aquest aparell abans dels 15 16 anys, quan el cervell ja té un punt més de maduresa. Però hem de ser realistes i això és complicat tot i que no impossible. En aquest sentit, cada família tria tenint en compte que és molt més complicada la criança sense pantalles que amb aquestes presents.
A les escoles es fan xerrades, tallers… on hem de posar el focus?
El primer pas són les famílies, principal agent limitador. Després hauríem d’anar a les escoles a treballar amb els infants, però no únicament. Soc partidari que els adults que acompanyen els infants estiguin formats. Penso en una reflexió del neurocientífic David Bueno. Parlem molt que els infants d’avui són natius digitals. Això és una fal·làcia. El nostre cervell no ha canviat. No tenen més facilitat que nosaltres, però tenen més accés i també més precocitat per arribar-hi. Bueno diu que els infants són orfes digitals, perquè els adults que els acompanyen no estan formats i comencen a descobrir ara els perills de la xarxa. No sabem com educar-los. El més important és formar tot el professorat que els acompanya.
Existeixen protocols, eines, programes o espais concrets per abordar el consum de pornografia en els joves?
Venen famílies [a La Fita] que diuen: ‘el meu fill dorm 8 hores, va a l’institut 7 i la resta està davant d’una pantalla’. Els joves expliquen que juguen a videojocs, són a les xarxes… però la pornografia s’obvia en el consum de les pantalles. Estem davant d’un tabú. Costa molt que l’adolescent s’obri a parlar-ne. Jo puc discernir els moments que hi dedica, però és un meló que costa obrir. El sexe i la pornografia són tabús. Hem d’obrir la ment: som éssers reproductors, sexuals. I hi ha un mercat de pornografia ferotge. Parlem-ne. I advoquem fins i tot per una pornografia saludable. N’hi ha molt poca, però hi és. Han de saber què és antinatural i què forma part d’una relació normativa. Això pot contribuir a no pervertir la ment dels adolescents. Són converses incòmodes per als pares. I potser des de l’escola es pot ajudar i donar pautes a casa per treballar-ho i acompanyar l’infant fora del centre.
Aquesta distorsió pot tenir impacte en la manera de concebre la sexualitat i una relació de parella.
Genera unes expectatives enormes amb relació a les futures relacions carnals. Ens trobem casos de joves que no troben l’excitació, que té una gran font al cervell, perquè les expectatives eren les de viure allò que passa a les pel·lícules i en la realitat no es compleix. O conductes en què la noia es concep com a submisa, fins i tot ella mateixa, quan pot portar també la veu cantant en una relació sexual. Esbiaixa i genera una creença al voltant de la dona que arrela. Sense cap esperit crític. Algú ens ha de dir que això no va així. I cal fer la feina ben aviat, perquè sobretot les nostres filles són vulnerables. Si no es fa, tota la feina que portem, per exemple, en matèria de feminisme, se’n pot anar en orris.
