[Paco Aranda, diputat del PSC al Congrés dels Diputats]
Aquest dilluns s’han conegut els noms dels ministres que conformen el nou govern d’Espanya. Uns nomenaments que són conseqüència directa de la votació de dijous passat, en què 179 diputats i diputades i 8 formacions (sobre el total d’onze que hi ha representades al Congrés) van votar en primera volta i per majoria absoluta Pedro Sánchez com a president del govern.
És, per tant, un senyal de normalitat política i institucional que es produeix enmig d’una desmesurada i airada reacció de les forces conservadores a la continuïtat del govern de coalició.
Els nous ministres que estan cridats a portar l’acció executiva del govern els pròxims 4 anys representen, per un cantó, la continuïtat de les polítiques portades a terme des de la moció de censura a Rajoy el 2018 i, per l’altre, la incorporació de noves figures, com el socialista català i exalcalde de Barcelona Jordi Hereu, que estarà encarregat de l’estratègica cartera d’Indústria.
Sens dubte, suposa una bona notícia per a Catalunya, i per a la nostra comarca, que Hereu sigui el ministre encarregat de la transformació industrial, de les ajudes finançades per la Unió Europea i la protecció d’un sector cabdal per a la nostra economia.
Com deia, dijous passat la democràcia va tornar a vèncer, per més que pesi a alguns profetes del caos, i una àmplia i plural majoria parlamentària va donar el sí a un nou mandat del president Sánchez. Una majoria que dona un missatge polític molt important, com és la necessitat de continuar les polítiques de progrés i convivència portades a terme els darrers anys.
En aquest sentit, i d’ençà dels resultats electorals del 23 de juliol, hem assistit a un espectacle dantesc protagonitzat per PP i Vox, la dreta i la ultradreta espanyola, posant el dubte la legitimitat del govern que sortís dels acords parlamentaris, i titllant sense embuts de cop d’estat el que és el funcionament normal de la democràcia parlamentària.
El que succeeix és que el PP ha lligat de manera definitiva el seu present i el seu futur a un partit d’ultradreta com Vox, deixant que li marqui discurs i agenda i l’allunyi de la centralitat i el sentit d’estat que hauria de tenir el primer partit de l’oposició. Tan legítim és el resultat de les eleccions, en què certament el partit més votat va ser el PP, com legítim és que la ciutadania no va voler donar majoria a la suma de les dretes i es va obrir un escenari d’entesa i diàleg entre la resta de formacions, encaminades a reeditar el govern de coalició entre PSOE i Sumar.
Aquestes setmanes hem viscut, lamentablement, dues situacions d’importància considerable.
En primer lloc, l’assetjament i l’assenyalament que s’ha fet als socialistes espanyols i catalans, amb atacs a més de 100 seus socialistes (3 a la nostra comarca fa uns dies), atacs personals a diputats, assenyalament i intimidació a diaris, webs i xarxes i un clima provocat per un conjunt de sectors ultres que no accepten els resultats electorals i sobretot no accepten que hi hagi un govern d’esquerres a Espanya. Tots tenim aquests dies les imatges diàries a Ferraz, la seu del PSOE a Madrid. Les manifestacions pacífiques són totalment legítimes i formen part d’un dret constitucional, però la violència i l’aparició sense complexos de signes, banderes, càntics franquistes i feixistes ens recorden temps molt foscos de la nostra història.
I, en segon lloc, hem vist l’atronador silenci del PP davant dels atacs rebuts, en una deixadesa total de les més mínimes normes de cortesia i tracte polític i personal. Quan no s’hi val tot, quan s’amenaça, les veus que es queden al marge faciliten la tasca als primers.
Per sort, comencem la setmana amb un horitzó diferent. Malgrat tot, el futur s’obre pas de la mà d’un govern reeditat que té davant seu la tasca de seguir treballant per millorar les condicions de vida, laborals, socials i econòmiques de la població espanyola.
Que té davant seu el repte de consolidar el camí que s’ha obert amb les mesures posades en pràctica d’ençà de la pandèmia.
I que té l’oportunitat de seguir demostrant que la política sempre és més útil si ajuda, que el diàleg és millor que l’enfrontament i que calen espais de trobada en què tothom es pugui sentir còmode.
El PSC, partit al qual pertanyo, sempre hem estat aquí. A la cruïlla de la política amb el diàleg. Al lloc on ens volen els catalans i catalanes. Vam guanyar les eleccions al Congrés amb un missatge clar dels votants: cal seguir la línia de progrés i entesa. Cal donar una oportunitat a la política. Que val la pena apostar per aquesta via.
Així ho vam entendre i així vam saludar els acords amb diferents forces polítiques. Uns acords que han de permetre aprofundir en les millores socials i econòmiques i que han de permetre vehicular políticament les desavinences i conflictes polítics que poden dividir la societat, cadascú defensant legítimament les seves posicions.
Nosaltres creiem en la nostra via, creiem en el nostre projecte, creiem en les nostres solucions, però creiem sobretot i fermament en el valor del diàleg i, com sempre hem fet, serà el nostre camí per fer política.
