[Xavier Guerrrero Químic i exregidor]
Visc en una ciutat que no pot estar més cofoia d’ella mateixa. Difícil d’explicar un cop visitada i coneguda, però és així. Que tingui com a símbol una torre d’aigua ja ho diu tot sense que això vulgui dir res. Torre d’aigua que, ja que hi som, va necessitant una rentada de cara. Visc en una ciutat que oscil·la, com un pèndol de ciment i formigó, de voler ser la capital del món en general, a ser una simple ciutat dormitori; de treure l’aeròdrom, i com més lluny millor, a potenciar-lo com un gran hub de l’aeronàutica i la tecnologia.
De construir la ronda nord, est, sud i una piscina d’onades, a “al nostre bosc de Can Deu, ni un arbre li tocareu” i “si voleu onades, al barri marítim les trobareu totes plegades”. Visc en una ciutat que té un centre d’esports que de caminar per la corda fluixa n’ha fet un hàbit i un club de natació acostumat a mirar els rivals des de dalt del podi. Visc en una ciutat que del rodal i del riu n’havia fet un abocador i una claveguera a cel obert, fins que va descobrir el tresor que hi tenia i ara és sempre ple de gent que hi camina, que hi corre, que hi bada.
No vulgueu saber, el dia que aquesta ciutat descobreixi l’altre gran tresor: el seu passat industrial i el patrimoni arquitectònic associat, que és precisament allò que la fa diferent de totes les altres ciutats. Però per a això potser abans haurà de fer unes sessions de teràpia per treure’s aquest complex d’inferioritat cap a Barcelona i Terrassa, sí, també Terrassa. Terrassa sempre és allí. Tranquils: als terrassencs els passa el mateix.
Visc en una ciutat que té una diversitat enorme d’escriptors, artistes, periodistes, actors, músics, una orquestra simfònica, uns amics de l’òpera, un Estruch de creació artística, una banda de música, cent corals, pintors i arquitectes, un passat literari glo- riós, encapçalat per la Colla de Sabadell… i malgrat tot no es decideix a exercir de potència cultural. A veure si amb la capitalitat de 2024 ho capgirem entre totes i tots.
Visc en una ciutat que vol fer una zona de baixes emissions i al bell mig plantificar-hi un gran aparcament de cotxes. Una ciutat de més de 215.000 habitants, que aquesta tardor ha fet un procés participatiu per acabar de definir el projecte, i només hi han participat 25 persones de les 250 que varen ser convidades; que va obrir una enquesta sobre com afectaria aquest projecte a la mobilitat de les persones individuals, i que només va tenir 20 respostes (sí, un 0,009 % de la població). D’aquestes 20 respostes, alguna d’elles demanava que es fessin zones de baixes emissions a altres barris de la ciutat. Al·leluia, direu, algú que pensa més enllà del centre. Desencanteu-vos-en: demanaven que es fessin zones de baxes emissions a altres barris de la ciutat perquè, si només es feia al centre, el comerç d’aquesta zona patiria una competència deslleial respecte a les altres zones. És a dir, la zona de baixes emissions com a concepte negatiu, com si la gent entrés als comerços a comprar amb el cotxe. Com si la gent digués “ah, hi ha una zona de baixes emissions a la Rambla? Doncs aniré a comprar a la Creu de Barberà”. Com si els comerços del Portal de l’Àngel de Barcelona ara venguessin molt menys que quan aquest carrer tenia trànsit de cotxes (us en recordeu?), com si el comerç del centre de Granollers o de tantes altres ciutats hagués mort després de la transformació en illa de vianants.
El món sencer va cap aquí i nosaltres cap allà, però és evident que qui s’equivoca és el món sencer, no pas nosaltres. Visc en una ciutat que és la meva ciutat, però que de vegades fa mandra.
