[Josep Gisbert, Periodista]
Sabadell no forma part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). No n’ha format mai part i no n’hauria de formar mai part. Sabadell és una de les ciutats més importants de Catalunya, amb una personalitat pròpia i unes característiques singulars ben definides, que, per cap concepte, no haurien de quedar diluïdes per l’ombra de Barcelona.
Antoni Farrés ho va tenir molt clar i no va escatimar esforços durant els vint anys que va ser alcalde per evitar que Sabadell quedés atrapat en l’òrbita de Barcelona, llavors a través de l’extinta Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB). I ara la seva successora, Marta Farrés, hauria de fer el mateix davant la proposta de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, de transformar l’AMB en un macroens metropolità que, a més dels 36 municipis que l’integren actualment, engoleixi tots els del Vallès, el Mares- me i el Garraf.
L’alcalde del PSC va llançar la idea en un marc propici per a aquesta mena d’iniciatives de caràcter sociovergent, una conferència a la seu de Foment del Treball, que presideix precisament un insigne membre de la desapareguda CiU, Josep Sánchez Llibre, amb l’esperança que els municipis implicats correguessin a apuntar-s’hi. I la primera reacció de l’equip de govern de l’Ajuntament de Sabadell, també del PSC, va ser que ho veia de bon ull.
Però per anar bé la implicació no hauria de passar d’aquí. Perquè una cosa és que hi pugui haver mecanismes de cooperació en determinades àrees o actuacions conjuntes en qüestions com la tarifa unificada del transport públic, que és de gran utilitat per als usuaris, i una altra de ben diferent és que l’ampliació de l’AMB comportés la cessió de competències pròpies en benefici de l’ens superior i limités, en conseqüència, la capacitat de decisió del municipi.
Per desgràcia, la ciutat ja ha perdut alguna d’aquestes competències: la més paradigmàtica és la cessió del cobrament d’impostos a la Diputació de Barcelona, aprovada justament durant el primer mandat de Marta Farrés. Com si la corporació municipal no hagués tingut fins llavors un servei eficient de recaptació d’impostos que calia externalitzar-lo i donar-lo a una institució, curiosament, del mateix color polític, que en aquest cas vol dir del PSC. Cal pensar que no va ser aquest el motiu per fer-ho.
El re- sultat és la inflació de burocràcia, fins al punt grotesc que pot passar que un ciutadà que necessiti, posem per cas, comprovants de pagament de l’impost sobre béns immobles de diferents exercicis primer hagi de fer cua per rebre els documents de quan encara ho gestionava directament l’ajuntament i després s’hagi de traslladar a la taula del costat per rebre els de la diputació. Entre una cosa i una altra gairebé una hora. I això si no resulta que aquella hora és la d’esmorzar del funcionari i no li pica per fer-la petar amb el del costat sobre les facècies del cap de setmana.
Les decisions, i sobretot en política, no s’haurien de prendre perquè resulta que totes les institucions estan governades pel ma- teix partit, sinó en funció dels interessos i les necessitats locals en el cas de la política municipal. Però, com que es tracta del PSC, sovint el corporativisme partidista preval per damunt de qualsevol altra consideració. I això, a efectes pràctics, és un greu error tant si es refereix a la Diputació de Barcelona com si ho fa a l’Àrea Metropolitana de Barcelona que perjudica el ciutadà de Sabadell i la mateixa ciutat.
Tenir Barcelona a tocar pot ser alhora una sort i una pega. Ser-hi a prop pot facilitar molt segons quines coses, des de l’accés a tota mena de mitjans de transport fins al gaudi de l’oferta cultural de primer nivell, però també perjudicar-les i frenar iniciatives que altrament progressarien per la manca de competència. La inèrcia de les grans ciutats és centrifugar tot el que tenen al costat, i això és precisament el que Sabadell ha d’evitar respecte de Barcelona.
