El Pla director urbanístic metropolità (I)

Comparteix

Tuiteja

Comparteix

Envia

Per Marià Martí Viudes, biòleg

El Pla director urbanístic metropolità (PDUM), aprovat inicialment el 21 de març de 2023, és una figura de planejament urbanístic d’abast supramunicipal que, amb visió estratègica, estableix els grans objectius, les idees i les principals directrius que s’han de desenvolupar en els propers 20 anys en el territori de l’Àrea Metropolitana de Barcelona en relació amb les infraestructures, les zones verdes i els teixits urbans i els espais oberts.

La seva redacció, que es va iniciar l’any 2015, la duu a terme l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), entitat competent d’acord amb la Llei 31/2010, del 3 d’agost (Parlament de Catalunya), i es produeix davant l’esgotament del planejament vigent, el Pla general metropolità de Barcelona, conegut com a Pla general metropolità (PGM). Aprovat l’any 1976, després de més de 40 anys de servei, i d’haver encaixat centenars de modificacions i el desenvolupament de múltiples i diverses figures de planejament derivat, aquest pla havia esdevingut un instrument obsolet, incapaç de fer front adequadament als nous reptes actuals.

L’Àrea Metropolitana de Barcelona actual la conformen 36 municipis (3,3 milions de persones i 636 km²).

Tot i així, cal dir que el PGM (1976) va suposar la implementació d’una eina extraordinària per posar fi al caos i descontrol urbanístic que s’havia produït durant la dictadura i que havia deixat un territori malmès i unes ciutats amb ínfims nivells de qualitat de vida. Aquest innovador instrument urbanístic, executat dins el nou sistema democràtic, va permetre redreçar unes situacions nefastes i injustes, tant per als ciutadans com per al territori, i assolir uns notables estàndards de qualitat.

Però també cal dir que tenia una visió i sensibilitat molt urbana (pròpia de l’època) i molt modestament ambiental. Per posar dos exemples, les àrees industrial i d’equipaments ocupaven sòls agrícoles i espais limítrofs a rieres, i els sistemes hidrològics no els reconeixia específicament.

Amb el pas del temps, es van anar consolidant conceptes com sostenibilitat, biodiversitat, connectivitat ecològica, infraestructura verda, etc., conceptes que ja es coneixien de molt abans, i el PGM va començar a grinyolar perquè resolia bé els problemes dels contextos urbans però no era capaç d’abordar adequadament els problemes i la preservació dels espais oberts (naturals i seminaturals) ni de copsar suficientment la importància del que representa l’element natural, que a la pràctica quedava subordinat.

La redacció i aprovació del Pla territorial metropolità de Barcelona (PTMB), redactat des del 2005 i aprovat l’any 2010, va representar una alenada d’aire fresc i redreçador. Aquest pla abasta un total de 164 municipis de les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental, i comprèn una superfície total de 3.236 km², on hi viu gairebé el 70% de la població catalana.

Els criteris de planejament del PTMB estableixen les premisses bàsiques que hauran de seguir totes les propostes elaborades en els diversos plans i figures de planejament, com poden ser el PDUM o el futur nou PGM.

El Programa de Planejament Territorial va redactar un total de quinze criteris entre els qual volem destacar els quatre primers, que posen al màxim nivell d’importància aquells elements que havien estat menystinguts en el PGM:

1. Afavorir la diversitat del territori i mantenir la referència de la seva matriu biofísica

El planejament territorial ha de tenir com a criteri bàsic que el desenvolupament econòmic i social no ha de comportar una pèrdua de la diversitat del territori, i és per aquest motiu que l’enteniment de la matriu biofísica ha d’ésser el referent principal, tant per al coneixement de l’àmbit objecte de planejament com per a les accions i les mesures de desenvolupament, o conservació, que el pla proposi.

2. Protegir els espais naturals, agraris i no urbanitzables en general com a components de l’ordenació del territori

El sistema d’espais lliures s’ha de planificar proactivament, se li ha d’assignar valor: no pot ser considerat com a residual al procés d’urbanització, sinó com la base del planejament. Tampoc pot ser considerat com quelcom homogeni perquè no tot té el mateix valor ni compleix les mateixes funcions territorials. Per garantir les funcions ecològiques, productives i àdhuc paisatgístiques o de lleure, cal que el sistema d’espais lliures conformi una xarxa contínua que garanteixi les connectivitats necessàries. Una xarxa formada per unitats de la màxima dimensió i amb la mínima fragmentació possible.

3. Preservar el paisatge com un valor social i un actiu econòmic del territori

Si bé en molts llocs calen ja accions concretes de recuperació de paisatges o de millora de les seves condicions de percepció, el planejament territorial té una notable responsabilitat en matèria paisatgística, atès que pel seu enfocament ampli i per l’escala de proposta, pot intervenir de manera global en la correcció dels processos que afecten els valors que li són propis. Els plans, des de la visió que els permet el seu àmbit, han d’identificar les unitats de paisatge i l’articulació en l’estructura territorial, així com les dinàmiques naturals, socials i econòmiques que els fonamenten. Des de la comprensió dels fenòmens paisatgístics, els plans han d’establir condicions directes i indirectes per a l’evolució dels paisatges i assenyalar estratègies per al manteniment o restauració d’aquells espais d’especial valor. En un paisatge tan antropitzat com el de Catalunya, la consideració de l’agricultura i les pràctiques ramaderes i forestals tradicionals com a factors conformadors de paisatge serà primordial, com també ho serà la consideració de les formes intensives de ramaderia i agricultura, a les quals convé assignar una bona integració al paisatge rural.

4. Moderar el consum de sòl

Els plans territorials hauran de fomentar, directament o indirecta, la utilització eficient de les àrees urbanes i, en el seu cas, la renovació i rehabilitació dels teixits urbans, de manera que la demanda de més espai per a l’habitatge i les activitats econòmiques correspongui només a aquella part que no pugui tenir cabuda en les àrees urbanes existents.

Enumerem a continuació i per ordre la resta de criteris, cosa que també permet entendre la importància de situar en primer lloc els quatre esmentats anteriorment.

5. Afavorir la cohesió social del territori i evitar la segregació espacial de les àrees urbanes
6. Protegir i potenciar el patrimoni urbanístic que vertebra el territori
7. Facilitar una política d’habitatge eficaç i urbanísticament integrada
8. Propiciar la convivència d’activitats i habitatge a les àrees urbanes i racionalitzar la implantació de polígons industrials o terciaris
9. Aportar mesures de regulació i orientació espacial de la segona residència
10. Vetllar pel caràcter compacte i continu dels creixements
11. Reforçar l’estructura nodal del territori a través del creixement urbà
12. Fer de la mobilitat un dret i no una obligació
13. Facilitar el transport públic mitjançant la polarització i la compacitat dels sistemes d’assentaments
14. Atendre especialment la vialitat que estructura territorialment els desenvolupaments urbans
15. Integrar Catalunya en el sistema de xarxes urbanes i de transport europees mitjançant infraestructures concordants amb la matriu territorial

Doncs bé, tots aquests criteris que es desenvolupen en aquest PTMB, i que es projecten i concreten cartogràficament sobre el territori, són criteris que s’han de materialitzar i concretar en la redacció del planejament derivat en funció de la seva realitat específica, en aquest cas el PDUM que exposarem en el proper article.