[Josep Gisbert, periodista]
Resulta que Víctor Terradellas, secretari de relacions internacionals de CDC quan el partit de Jordi Pujol encara existia, en el seu dia va saber quatre anys abans que Vladímir Putin declararia la guerra a Ucraïna i no ho va dir a ningú. Els serveis secrets dels Estats Units i del Regne Unit i l’israelià, el Mossad, entre d’altres, no en tenien ni idea, però ell ja ho sabia tot. És normal que fos així si era el capitost de la trama russa del procés independentista. Això és la porta d’entrada del Kremlin per desestabilitzar la Unió Europea (UE). No és broma. És, a grans trets, el que diu el sumari del cas Volhov que instrueix el jutge titular del jutjat número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, encara que més aviat sembli la caricatura novel·lada d’una aventura de maldestres i graponers espies espanyols, al més pur estil de Mortadelo y Filemón.
Costa no posar-se a riure quan se senten aquestes coses, però és que a Espanya la judicatura funciona a aquest nivell. La judicatura i una part o altra del poder polític segons les conveniències del moment. És així que s’explica que el Parlament Europeu hagi aprovat demanar, convenientment manipulat per PP, Cs i Vox, però també amb els vots a favor del PSOE, que s’investiguin els suposats vincles entre l’independentisme català i Rússia. Té tota la raó Carles Puigdemont quan lamenta que tot això no passaria, que a ell no se l’investigaria per terrorisme, si JxCat hagués investit Alberto Núñez Feijóo en lloc de Pedro Sánchez. És obvi que s’haurien intercanviat els papers i ves a saber si en aquest nou supòsit no seria el PSOE el que l’estaria perseguint pel mateix que ara el persegueix el PP. Ell sap que les coses anirien així, perquè els espanyols sempre es posen d’acord quan es tracta d’anar contra Catalunya. Pel que sigui, pel procés sobiranista o per l’aigua.
Si la UE està preocupada per la ingerència del Kremlin, potser s’hauria de preguntar per la seva posició respecte a la guerra d’Ucraïna i per com Europa i els Estats Units han tractat Rússia des de la desfeta de l’imperi soviètic ençà, més que per una hipotètica trama russa, que els presumptes implicats neguen que existís i que, si hi va ser, està clar que no va reeixir. Qualsevol moviment d’independència té l’obligació de buscar suports internacionals a les seves aspiracions i el problema és que els encarregats de fer-ho a Catalunya no van fer el que tocava, perquè, com es va veure després, els dirigents polítics que havien de liderar el procés no s’ho van prendre seriosament i van deixar el país i la gent a l’estacada. A més, si una nació, com la catalana, vol esdevenir realment independent, el que no té sentit és determinar amb quins suports ho vol fer i amb quins no. No pot triar quins països li donaran suport i quins no, bàsicament perquè no depèn d’ella, sinó de la voluntat d’aquests actors externs. I, sobretot, el que no pot és rebutjar els que li arribin.
És per tot això que, en el cas que Catalunya hagués procedit com és habitual en aquestes situacions, si els primers reconeixements a la independència haurien sigut, posem per cas, els d’Israel, Veneçuela i Rússia, no els hauria pogut refusar perquè resulta que eren de països que no li agradaven. La política internacional no funciona així, i la qüestió és que els que se n’havien d’ocupar sembla que efectivament no en tenien ni idea i, a la pràctica, no van ser capaços de guanyar-se la complicitat ni de Vladímir Putin ni de Nicolás Maduro ni de Benjamin Netanyahu ni de ningú. D’aquí plora la criatura.
Com va dir algú, la trama no només hauria pogut existir, sinó que si, a sobre, hagués funcionat, s’hauria pagat amb l’or que els bolxevics –els rojos– es van endur d’Espanya durant la guerra civil del 1936-1939. Amb l’or de Moscou, que és el que més li couria que hagués passat a tot bon nacionalista espanyol.
