[Arnau Bonada,economista, president de la Xarxa Onion i vicepresident segon del CIESC]
Hi ha un antic acudit britànic que explica la història d’un professor d’estadística que es va ofegar en travessar un riu de mig metre de profunditat, de mitjana. En efecte, hi ha dades que cal analitzar pausadament per evitar extreure’n conclusions precipitades. Fa setmanes que dono voltes a un estudi de l’OCDE que pronostica que el PIB per càpita d’Espanya, els propers anys, caurà 11 posicions al rànquing mundial. Previsiblement, ens avançaran economies com la turca, la grega o la romanesa. Un escenari sobre el qual seria estimulant que els nostres representants polítics debatessin al Congrés, en lloc de competir per qui aconsegueix més likes a les xarxes socials.
La diagnosi és compartida: som un país tradicionalment de baixa productivitat i el creixement poblacional via immigració s’està ocupant en sectors de baix valor afegit. Per tant, en termes de mitjana per càpita, cada vegada anem a menys. Aquesta tendència, no obstant això, amaga èxits molt potents. La indústria catalana, per exemple, bat rècords, any rere any, en exportacions; l’ecosistema innovador se supera també contínuament, amb més start-ups, hubs tecnològics, unicorns… Ciutats com Màlaga o València en són una bona mostra.
Per tant, em sembla que avancem cap a una societat cada vegada més segmentada, en què conviuran realitats molt diferents. Us proposo un exercici força clarivident: aneu de Sabadell a la Plaça Catalunya de Barcelona amb els Ferrocarrils de la Generalitat. L’endemà, feu el mateix, però utilitzant la Renfe. Mateix origen i mateixa destinació, però la realitat socioeconòmica que percebreu en ambdós trajectes serà absolutament dispar. Quina és la realitat del país? No us ho sabria respondre.
Els pròxims anys, afrontarem el gran repte de cohesionar en una mateixa societat contextos altament desconnectats. Caldrà posar el focus a garantir la igualtat d’oportunitats i la meritocràcia. Altrament, sostenir l’estat del benestar en un escenari de gran endeutament, envelliment poblacional i productivitat estancada serà un desafiament majúscul. En especial, si no aconseguim un cert sentit de causa comuna i algun lideratge àmpliament acceptat. Esperem no ofegar-nos travessant aquest riu.
