[Per Carles Fité, periodista]
He de confessar que aquesta setmana tinc sentiments contradictoris. Fins ara, sempre que havia tingut la sort d’escriure al Diari de Sabadell, ho feia des de la il·lusió i la felicitat de jugar a Segona Divisió, conscient de les dificultats que portaria la temporada. Però després del partit de Màlaga, els meus ànims estan potser en el moment més baix del que portem fins ara.
Venim de l’empat a zero a casa contra l’Albacete en un duel directe per la permanència. Aquell dia mereixíem guanyar, però la sort no va estar del nostre cantó. I menys quan a l’últim minut Edgar va fallar un penal. A veure, tampoc és molt greu, el millor jugador del món també falla penals en partits transcendentals de Champions. Però fa mal.
Després ve el partit a la Rosaleda, on veus totes les mancances. I la classificació no perdona. Estàs en descens i cada vegada queden menys jornades. Ara toca jugar-t’ho tot un cop més contra el Castelló. A Castàlia. L’any passat ja vam guanyar en un partidàs que vaig tenir la sort de presenciar en directe. I per què no ho podem repetir? És veritat. Tant de bo. Llavors tornaria a canviar el meu estat de pessimista i tornaria a ser optimista.
Quan escric aquest article estic nerviós. Queden poc més de 24 hores per al partit i penso que és una final. Una final en què no es pot fallar, tot i que encara queden molts punts al davant i això es tracta de com acaba. Però veig que els rivals es reforcen i no paren de fitxar. El Castelló, sense anar més lluny, acaba de fer-se amb els serveis de Jonatan Soriano, un dels màxims golejadors de la història del futbol català. Em reconforta pensar que se’ns va oferir però nosaltres el vam descartar i vam preferir fitxar Álvaro Vázquez. Dic “em reconforta” en un exercici de fe amb la secretaria tècnica del Sabadell, perquè de moment el nostre davanter encara no ha demostrat gaire i només faltaria que Soriano acabi sent decisiu en el partit d’avui, si juga, o en la recta final de la temporada.
No ho puc evitar. El Sabadell treu el pitjor i el millor de mi. Així com hi ha moments que tinc un optimisme per sobre del normal, quan ho veig negre, tinc un pessimisme per sota del necessari. Però una victòria a Castàlia em tornarà tot l’optimisme que va marxar a Màlaga. I de fet, penso que si la temporada acaba en tragèdia, és a dir, en descens, tampoc serà tan desastrós. Perquè no baixarem a la maleïda Segona Divisió B, sinó que ho farem a la nova invenció de la Federació Espanyola de Futbol que és aquesta primera RFEF i no serà tan dramàtic.
Però no ens posem en el pitjor. Encara queden molts punts i tindrem opcions, segur, de salvar-nos, perquè la fe amb l’entrenador no s’ha mogut ni un mil·límetre i segueix sent la principal esperança per creure en el miracle de la permanència. No així, l’estrella de l’equip. Va arribar i ens va meravellar a tots i vam creure que ens donaria grans tardes de glòria. Però no ha estat així, ni de lluny. Juan Diego Molina, Stoichkov, està jugant molt per sota del que s‘esperava d’ell, i l’equip troba a faltar els seus gols i veu en excés el seu egoisme amb la pilota.
Acabo de tornar a llegir tot l’article i m’adono que barrejo moments de creure que ens salvarem amb d’altres de derrotisme absolut. Però això és el Sabadell: patiment i muntanya russa de sentiments. I us confesso que no ho canvio per res del món. Perquè aquesta amanida de sentiments em fan sentir viu i sentir-me orgullós, més que mai, de ser del Sabadell a Primera, a Segona o a Tercera. No és qüestió de guanyar, sinó de sentir-se arlequinat.
