[Per Víctor Patsi, periodista]
Algú hi deu haver, però jo no el conec. Tothom té Whats-App. I l’espremem al màxim. O de forma individual o ficats en un grup, la comunicació és ràpida i efectiva. Tecnològicament meravellosa, afectivament verinosa. Ens veiem menys del que ens vèiem. Quedem menys del que quedàvem. La pandèmia no hi ha ajudat. Les pors s’han multiplicat. Coi, si fins i tot feia i fa segons què i a segons qui fer-se un simple petó!
Ens hem acostumat a estar tancadets a casa i hem descobert que així, a la bombolleta de les nostres quatre parets, es poden fer un munt de coses. Un simple botonet fa la màgia: un clic temptador que fa possible que no hàgim d’anar al súper (ens ho porten), ni al cinema, ni a la llibreria. Les apps especialitzades ens fan arribar a casa estrenes, sèries o llibres. Fins i tot hem descobert que, si cal, no cal anar ni a la feina ni a l’escola. El món continua girant, però gira en detriment de les relacions entre les persones. Ens fa més tristos, més vulnerables al desassossec interior.
Això sí, obres l’Instagram i tot són rialles. Quina gran mentida això de l’Instagram! Quina sobrevaloració d’un mateix! Els addictes a penjar-ho tot –que n’hi ha– solen fer una exposició pública d’unes vides postissament perfectes. És tan lícit fer-ho com saber agafar distància amb el que ens volen ensenyar. I quedar-nos amb una visita a l’Instagram de fulano o mengano ens limita a una trobada virtual, furtiva i cotilleta amb aquesta persona. No amb la persona. A Facebook, tres quarts del mateix. Però veure’ns allà ja ens crea una certa familiaritat. Ni ens veiem ni parlem, però ens sembla que així, de lluny, ja ens fem al càrrec de com estem, de com ens va tot plegat, a partir de dues frases atractives, quatre hashtags, i a una imatge estratègicament escollida.
Us heu fixat que truquem menys i ens truquen menys? Trucades de telèfon, em refereixo. I a la porta de casa, també. La nostra i la dels altres. Quina mandra això de trucar o de presentar-nos a casa d’un altre, per més amic que sigui, sense avisar! És més ràpid i asèptic un mini text de WhatsApp. Compleix amb els mínims
–donar senyals de vida–, però no compleix amb els màxims –veure’ns més sovint–. Això sí, via teclat de mòbil es poden organitzar grans trobades puntuals que deixen tranquils a molts –ja està, ja ens hem vist–, però que porta implícita una nova trobada ves a saber quan.
Mimada millor o pitjor l’amistat, el contacte directe, l’altra vacuna per esvair depressions és l’esport. No em refereixo a fer de Kilian Jornet o Pau Capell –ultra fondistes de renom–, sinó a gaudir de la natura. El contacte amb l’aire lliure té un efecte meravellós en el cos i en la ment. Trieu el que més us agradi, mar o muntanya, al costat de casa o amb desplaçament, però sortiu a escampar la boira. Opció A: sols. Opció B: acompanyats millor. I fer-la petar. Molt. I que la sortida sigui l’excusa per fer un mos plegats. Amb modest entrepanet i ganyips o taula reservada com a fi de festa. Del que es tracta és d’interactuar, escoltar i ser escoltats. En definitiva, de comprovar la diferència entre la vida remota i l’escalf de la vida verdadera. I el mòbil, a la butxaca.
