La fidelitat és un valor absolutament qüestionat avui dia. Lluitant contra la immediatesa, els múltiples estímuls i, en definitiva, la necessitat de voler-ho tot i voler-ho ja, encara queden històries d'aquelles cuinades a foc lent, que demostren que hi ha amors que no donen peu a debat, que són únics i insubstituïbles. “Quan li dic que és el soci número 1, se l'il·luminen els ulls. Sempre li parlo del Sabadell perquè és el seu punt feble”, explica Pep Molet, familiar de Julián Fernández, el soci més veterà del Centre d'Esports en l'actualitat. Molet, que també és exfutbolista arlequinat, és un membre més de la família Fernández, des de fa quatre dècades, i coneix a la perfecció totes les facetes d'un home actiu i dedicat, que s'ha convertit en una llegenda esportiva de la ciutat, sense haver arribat a practicar cap esport de manera professional.
- Els carnets del Julián, aquestes últimes temporades, amb el número 1
- David Chao
El Sabadell ha estat sempre una part fonamental de la seva vida. "Ha viscut el club des de la vella Creu Alta, amb el seu pare i el seu avi, tots ells arlequinats de generacions". Als seus 92 anys, tot i que no pot assistir presencialment a cada partit com ho feia abans, sempre a la mateixa llotja de tribuna amb altres companys incansables, el club continua sent un dels seus motors. “Ell potser no en parla, però si prens tu la iniciativa, t’anirà seguint, de vegades veu els partits per la tele. Sempre estava assegut al seu seient, amb el cigarret, esperant que comencés el partit. No fallava mai”, assegura el Pep. Com tampoc era d’aquells que cridaven en excés, menys quan tocava. “Alguna vegada va arribar a les mans per defensar els seus colors. A Tarragona, fa molts anys: ‘Ah, vine aquí si tens collons!’, li van dir, i va acabar a garrotades”, recorda divertit Molet. Això sí, quan el partit s'acabava, s'acabava i tocava treballar.
"Un dia, quan jo estava a la junta, que havíem d'arribar dues hores abans del partit, ell va anar al seu seient li vaig fer una foto. Encara no hi havia ningú al camp. Estàvem sols. Em va fer gràcia", aquesta imatge és la representació del que el club és pel Julián: una estima incondicional. La seva, doncs, és una d'aquestes històries que posen la pell de gallina. Que demostren que l'amor va molt més enllà de promeses, de relacions romàntiques o família. Que l'amor i la fidelitat també poden estar supeditats a un sentiment, un arrelament que sovint és senzillament inexplicable.
- El Julián, el primer a arribar al seu lloc a tribuna
- Cedida
Fernández, però, és molt més que arlequinat de cor, és un líder, un treballador nat. “Quan s’hi posava, sempre l’agafaven per càrrecs de responsabilitat. Li agradava gestionar i fer que les coses anessin bé, tenir-ho tot controlat. Controladíssim. Ho sabia tot”. Com tants sabadellencs, vinculat al tèxtil, va muntar una filatura amb el seu pare i més tard va seguir camí sol amb el seu propi negoci. “Era un empresari brutal. Treballava catorze hores al dia! Fins i tot va perdre un dit sota una màquina i podria haver-s'hi quedat tot ell! No mirava des de fora: baixava al fang (a alguns els sonarà aquesta referència)". El Pep ho corrobora, a més, per experiència pròpia, perquè va treballar per a ell durant un temps, quan es va retirar dels terrenys de joc.
I és que el Julián ha estat d'aquells que quan es proposa alguna cosa, la compleix sense titubejar. No li ha agradat quedar-se a mitges. Exigent a la feina, però despreocupat i amb un humor fi amb la família i els amics, l'esport sempre ha estat la seva via d'escapament. "Durant molts anys ha jugat a tenis al Cercle, exercint els rols de capità o delegat… Ho ha estat tot aquí fins a arribar a convertir-se en el president més longeu en vida de l'entitat, situant-la al capdamunt”. I, precisament, és per això que ens hem citat amb el Pep a les instal·lacions de la carretera de Bellaterra, per donar-li encara més valor a l'homenatge. Aquest sabadellenc, mai s’ho ha pensat dos cops a l'hora d'implicar-se. Si com a delegat havia de pagar el sopar dels jugadors, el pagava i si havia de fer un desplaçament, el feia. "També ha col·laborat amb el Club Natació Sabadell, a la secció de waterpolo. Sempre li ha agradat l’esport”, reitera Molet.
- La fotografia insititucional del Julián Fernández com a president del Cercle Sabadellès 1856
- David Chao
Encara que només va vestir l'arlequinada com a professional durant una temporada, per al Pep Molet, el Centre d'Esports és el club de casa seva. Potser és per això que va decidir llençar-se a l'aventura de formar part de la directiva un temps. Una època en què, plegats, van viure records inoblidables i viatges d'allò més especials. "Eibar ens va marcar molt, amb aquell ascens. També recordo anar a Terol. Agafàvem el cotxe, vèiem el partit i tornàvem el mateix dia”. No tot ha estat glamour, junts han visitat estadis humils del territori català, convertint-se en el viu reflex del 'a les bones i a les no tan bones'. En qualsevol cas, el Julián mai ha sigut massa de celebrar ni lamentar de manera ostentosa, perquè ell ha fet el més important: estar. Estar i quedar-se en els millors i els pitjor moments.
