"Vaig tenir una mort sobtada, un altre infart i un ictus en quatre anys", la resiliència de l'Arnau Ruiz

“Algun dia hauré d’escriure un llibre. Totes aquestes experiències s’han d’explicar”, afirma positiu l’Arnau Ruiz. El sabadellenc és el clar exemple que per molts bastons a les rodes que et posin, sempre pots trobar motius per continuar lluitant. Una història que va plasmar al seu relat arlequinat i li va valdre per guanyar el segon premi del concurs literari organitzat pel Centre d’Esports Sabadell. El reconeixement el va sorprendre i emocionar a parts iguals perquè el club sempre ha estat un dels seus motors. 

Per a ell poder fer quelcom quotidià ja és com disputar una final de la Champions. “Cada dia és un repte, perquè em costa molt desplaçar-me, parlar, fer qualsevol esforç. Visc a un primer pis sense ascensor, el simple fet d’arribar a casa ja és una odissea, pujar escales se’m fa un món. Tinc dues nenes de dos anys, l'Elna i la Carla. Veure-les córrer i no poder seguir-les o agafar-les en braços, et trenca. Però... positivisme i pensar que estàs viu, que estàs aquí per continuar jugant”, descriu emocionat, Ruiz, que cada dia és el titular del seu partit particular.

La particular "Champions" de l'Arnau

Amb només 14 anys, la seva vida va canviar radicalment. Tot va començar quan va notar certes dificultats a la parla, que, de fet, encara l’acompanyen. D'entrada li van dir que no seria res greu, que la veu li estava canviant per l'adolescència, però un temps després va rebre males notícies: patia una greu malaltia que l'afectava al cor. Ell és una de les 3 milions de persones al món diagnosticades amb la distròfia muscular d’Emery-Dreifuss, una malaltia rara que el va portar a estar entre la vida i la mort fa 12 anys. “La miocardiopatia hipertròfica és el que em va generar la mort sobtada, vaig arribar a estar mort durant uns segons. Després vaig tenir un altre infart un any més tard... i un ictus, tot entre els 18 i els 22 anys, tal qual. No sé com, però he sobreviscut sense seqüeles importants, més enllà de la veu”.

Sabadellenc i arlequinat de bressol

En aquest context de dificultat i lluita constant, un puntal que el motiva és el fet de ser de la ciutat, porta orgullós la marca Sabadell per tot arreu. "Sempre que em pregunten d’on sóc, aixeco la mà i dic: de Sabadell. L'hem citat al Parc Catalunya. "Venia molt de petit, amb els meus pares, a veure els ànecs i jugar a la cascada. Aquí he celebrat títols del Centre d'Esports." És així, la passió més fervent d'aquest sabadellenc confés és el CES. El club, en molts moments, ha estat el seu salvavides. Un sentiment que ha contagiat, literalment, a tots els que l'envolten (ha confessat que la seva dona era sòcia del Terrassa!). 

"Quan veig les meves filles amb la samarreta, la rosa que tant els agrada, cantant l’himne... m’omple. M’omple i m’ajuda molt. Jo necessito que els partits no s’acabin. Veure-les així de felices m’ajuda a seguir”, s'emociona l'Arnau, que també reconeix que ha fet autèntiques bogeries per donar suport al seu equip. “Les nenes van néixer el 31 d’agost, i el dia 2 hi havia enfrontament a la Nova Creu Alta. Vaig fer venir uns amics a casa perquè es quedessin amb elles i poder anar al camp. La meva dona quasi em mata! Però la passió m’hi porta”. No pot entendre el club sense pensar en el seu avi i el seu cosí, els seus fidels acompanyants a la infanetsa, però, formar part d'aquesta marea futbolística l'ha portat a conéixer la família que no es tria. “He viatjat, ho he donat tot. Gràcies a això vaig conèixer la Penya Jordi Bransuela, i amb ells he format una comunitat molt bonica. Tots som molt diferents, això sí, compartim uns valors". 

Amb molt de suport físic i psicològic, durant aquest temps ha pogut portar una rutina relativament ordinària tot i les dificultats.Va estudiar periodisme, fa un temps que treballa a l'empresa familiar per poder adaptar el volum de tasques i ha format la seva pròpia família. També el defineix un vessant més introspectiu promogut per l'art, la literatura i la música. De fet, Ruiz està convençut que ha nascut fora del seu temps.“M’agrada molt Shakespeare, però també Eduardo Mendoza, els autors que parlen de la condició humana." La banda sonora de la seva vida, a part de l'himne del Sabadell per descomptat, és l'Eric Clapton. Al cap i a la fi, la cultura l'ajuda a desconnectar, sobretot l'escriptura, ja que amb un llapis i en calma pot deixar-ho anar tot. 

La fi de l'odissea?

Acompanyant el Sabadell guarda records inoblidables. Però si s'ha de quedar amb un d’ells en concret, no té dubtes: l'ascens a Múrcia, celebrant a la gespa amb la millor companyia. Casualitat o no, coincidint amb aquesta fita esportiva històrica, l'Arnau va saber que tenia una mica més a prop la sortida: va entrar en llista d’espera per a un trasplantament de cor. “Fa set mesos que estic en llista. Aquest últim estiu he tingut una davallada important, i m’han apuntat com a prioritari. Això vol dir que, en cas d’empat genètic entre dos possibles receptors, jo vaig per davant". Una notícia que li ha donat ales. "Fa molts anys que batallem amb aquest dia a dia i comencem a veure una escletxa de llum. Els meus pares ho han viscut des que jo soc adolescent i no ens podem rendir ara que estem tan a prop”, relata esperançat. “Amb el missatge del Sabadell, de no rendir-se, m’hi sento molt identificat. La resiliència forma part de la meva vida”. Potser és per això que el seu amor pel Centre d'Esports cada dia creix una mica més. En tot cas, el llibre que publicarà aquest sabadellenc, ben segur, tindrà un final feliç.