Sovint es diu que la vida de l'esportista és molt curta. I és cert, com també ho és que durant aquesta etapa, en molts casos, el 100% de l'atenció de la persona va enfocada a aquella disciplina que practica. Amb major o menor visibilitat i reconeixement, més o menys diners guanyats, però un gran sacrifici i talent, el moment de la retirada és un dels més complicats en la carrera de qualsevol persona que practiqui esport al més alt nivell. "És una de les etapes més importants i, paradoxalment, la que menys es treballa. Durant tota la vida fan exercici físic i mental, però gairebé no reben preparació per saber què fer quan tot s'atura. Tothom sap que arribarà el moment i, tot i això, s'evita parlar del tema", reflexiona la psicòloga esportiva, Lorena Cos.
De vegades, és difícil separar la persona de l'esportista. Tothom coneix a Leo Messi com a futbolista, a LeBron James per ser un dels millors jugadors de bàsquet o a Rafa Nadal per la seva capacitat de jugar a tennis. Ningú para a pensar què senten o com viuen la seva vida. El moment en què arriba la retirada, després de tota una vida competint al màxim pot arribar a provocar una crisi d'identitat, una pèrdua del late motiv de tota una vida. "La majoria dels esportistes s'enfronten a la retirada sense eines, sense acompanyament, i amb la sensació d'estar improvisant una nova vida d'un dia per l'altre. Acostuma a ser una experiència solitària i confosa que requereix un gran esforç emocional. Pensar en la retirada no vol dir deixar de pensar en competir, vol dir prevenir i treballar per estar més preparat quan arribi el moment. Hauria de ser més present això en el dia a dia dels esportistes", assegura Cos.
Com mantenir el ritme de vida?
Lògicament, els casos mencionats anteriorment són d'esportistes que han estat durant més d'una dècada referents en les seves disciplines i reconeguts mundialment, també amb els beneficis que això dona econòmicament i de reconeixement. Un transatlàntic que navega per inèrcia. Això són excepcions. La realitat dels esportistes d'elit és molt més complicada una vegada toca penjar les botes, treure's el banyador o guardar la raqueta. En moltes ocasions el ritme de vida que s'ha seguit durant l'etapa en actiu no és realista i quan l'aixeta passa al zero toca adaptar-se a una nova realitat.
"Idealment, l'esportista ha de pensar en la retirada des que comença la carrera. Nosaltres sempre aconsellem anar guardant un percentatge per tenir un coixí que també pot servir per fer inversions o anar buscant alternatives a llarg termini. Alguns fan cas, altres no tant i és quan comencen a veure el final més proper que volen buscar solucions. Depèn molt de l'entorn i de les obligacions autoimposades de cadascun: si manté a la família, si té una casa molt cara, si té algun altre negoci amb poca rendibilitat, etc", afirma Xavi Valls, director de TacticGrup, agència de representació de futbolistes. Cada cas és diferent. No és el mateix l'esportista que pot cobrar milions d'euros amb el que viu gràcies a les beques o els programes en centres d'alt rendiment, generalment en esports més minoritaris.
Reenfocar la vida professional
De la mateixa manera, els motius per una retirada també són diversos. Hi ha els que l'acaben joves perquè tenen altres prioritats, els que decideixen finalitzar la seva trajectòria a una edat avançada després de molts anys competint i també els que es veuen obligats a fer el pas, ja sigui per una lesió greu, perquè s'han quedat sense contracte i ningú els vol o per situacions alienes que l'han portat a no poder continuar. "Per molt que un ho pensi i ho treballi, en el moment sempre causa un impacte. Hi ha un procés de dol que sempre s'ha de passar. Després hi ha casos particulars, una retirada pensada i planificada és més fàcil de portar tot i que el buit es sent igual, sigui més llarg o menys. Una persona que l'han convidat a retirar-se acostuma a tenir sentiment més relacionat a la irritabilitat, la frustració i la por del futur. També és molt habitual la sensació de pèrdua d'identitat. Aquí és quan s'ha de trobar com reconduir la situació i trobar un camí a seguir per crear noves rutines i motivacions", apunta Lorena Cos.
Entre aquestes noves motivacions o motius per emprendre una nova vida hi ha de tot. Des d'esportistes que es fan entrenadors, directors esportius o membres d'una àrea concreta en clubs, altres que entren en agències, federacions o institucions fins als que comencen una aventura lluny de l'esport. "Els estudis o formació que té cada esportista va una mica en consonància amb les seves inquietuds. N'hi ha molts que volen tenir una carrera o uns coneixements sobre un tema pensant que els anirà bé en el futur i d'altres que es rodegen d'experts que els portin les finances o inversions. També és cert que moltes vegades hi ha desconeixement en aquest aspecte i s'ha de fer un acompanyament actiu perquè no els enganyin amb propostes o promeses impossibles", admet Valls. "Nosaltres els assessorem i els ajudem a pensar en el futur. Sovint és més adient guanyar menys i no tenir risc que no pas voler guanyar molt i acabar sense res", afegeix. La retirada és un procés que pot ser complicat, que tard o d'hora arriba, i que encara la majoria d'esportistes assenyalen com un dels moments més complicats i en què més sols se senten. Cal continuar treballant i millorant les eines.
