Paco Herrera, l'home orquestra del Can Rull Rómulo Tronchoni: "Continuaré venint aquí fins que em mori"

Paco Herrera és l'home orquestra del CFU Can Rull Rómulo Tronchoni. L'avalen 43 anys de dedicació incondicional, això sí, sempre des de l'ombra. "No m'agrada fer discursos, soc més de picar pedra. Continuaré venint aquí fins que em mori", afirma convençut. "Algun dia deixaré d'entrenar equips, però de venir, mai." Ens ha obert les portes de casa seva: el camp que duu el seu nom. "Va ser l'alegria més gran, no m'ho esperava! Tothom ho sabia menys jo. Em van fer venir d'un torneig i estaven tots els presidents dels clubs de la ciutat", recorda emocionat aquell 16 de juny del 2024, quan va ser homenatjat per la seva trajectòria. 

Actual coordinador de Futbol 7 i entrenador, és la figura més reconeguda de l'entitat i tota una eminència de l'esport sabadellenc. L'home que tots coneixen i tots estimen. "Ara porto jugadors que són fills dels nens que vaig entrenar fa trenta anys. De vegades els veig a les festes i dic: qui és aquest? Al final ells creixen i canvien, jo estic més o menys igual", fa broma. Fins i tot ha vist els seus fills i netes vestir els colors arlequinats del club. "Em fa molta il·lusió. És com veure passar la vida del club per generacions. Molts han passat per aquí i quan els fills marxen, ja no tornen". 

L'escut i el barri: els seus innegociables

Criat a Espronceda, les seves tietes vivien a Can Rull i quan es va casar, s'hi va quedar. "És un barri increïble, és on visc, hi tinc la família, els amics, el lloc on anar a fer el vermut amb la meva dona..." La seva vinculació amb el futbol, però, es va donar de pura casualitat. A més, és ben curiós perquè mai s'ha vestit de curt. "El president era el meu amic, m'agradava veure els partits i vaig entrar com a delegat amb 24 anys. He exercit tots els càrrecs menys el de jugador, no en sé".  

Tresorer, encarregat del bar i del material, míster, president... en definitiva apagafocs professional. El Paco mai ha demanat res a canvi, ho fa per amor. "No he cobrat ni una pesseta, he invertit temps i diners, però ho he fet perquè m'ha sortit així. Abans tot requeria molta més feina. Marcàvem el camp amb el carretó i quan plovia, agafàvem la calç i ho fèiem nosaltres mateixos. Havíem d'omplir els dipòsits de les dutxes i a l'estiu, passàvem dotze hores per regar la gespa".

Com aquestes, anècdotes infinites per garantir la sostenibilitat d'un club, que per a ell és família i identitat. "He organitzat quintos per Nadal, anava comerç per comerç a buscar patrocinadors o portàvem nosaltres mateixos als nens a jugar quan els pares no tenien el costum d'anar a veure els partits, es quedaven al bar jugant al dòmino". La seva constància ha estat clau en el creixement exponencial d'una entitat que actualment té 600 jugadors, una setantena d'entrenadors i prop d'una cinquantena d'equips, mantenint l'aposta pel talent de quilòmetre zero. 

La fusió, els valors i el futur

Un creixement que, evidentment no s'explica sense la fusió del 1999. Herrera va ser un dels principals impulsors, com a president del Can Rull, de segellar la unió amb el Rómulo Tronchoni. "Va costar. Érem dos clubs amb molta rivalitat i els primers anys no va ser fàcil barrejar equips, com tampoc decidir el nom. Can Rull havia d'anar davant perquè així es diu el barri. Tot el que vam fer era per la canalla, per tenir un club fort i estable". El temps els ha donat la raó. 

Amb milers de partits a les seves esquenes, el Paco no entén el futbol sense valors. "Només m'han expulsat una vegada. He tingut els fills a la banqueta sense jugar i els he dit que les decisions de l'entrenador s'han de respectar". Afirma que l'èxit real, va molt més enllà dels resultats. “No és només entrenar. És parlar amb els nens, explicar-los bromes, mentalitzar-los, estar amb ells. En això es basa el dia a dia, en educar a través de l’esport.”

Quan mira enrere li costa quedar-se amb moments concrets, n'hi ha molts, com quan va celebrar una lliga mentre estava de viatge a Jamaica. Anava parlant per telèfon amb la seva dona per conèixer el resultat. "També hem marxat de torneig a tot arreu. Una temporada vam anar a Mallorca. El vaixell estava ple de jugadors nostres i vam tenir una tornada complicada, vam acabar tots per terra", recorda entre riures. 

Per desgràcia, tampoc oblidarà mai els dos episodis més complicats que s'han viscut en la història del club, la mort del jugador Álex Gallardo i del Manuel Luque, una altra de les figures més representatives de l'esport al barri. "Això forma part de la vida, al final som molts, però va ser dur". Des del club han preservat la seva memòria amb la celebració d'un torneig de Nadal dedicat a ells. Una cita de nivell que aplega els millors equips benjamins nacionals i internacionals. "Els més petits somien que arribi l'any que els toca jugar contra el Barça, l'Espanyol o el Madrid. Tinc molt bona relació amb els equips grans, són molts anys", narra. 

Preparant la 17a edició del memorial, el Can Rull RT afronta una etapa il·lusionant, amb la millora de les instal·lacions, que els permetrà, entre altres aspectes, potenciar el futbol femení. "El lloc serà millor, però la dedicació la mateixa", sentencia Paco Herrera, disposat a donar el seu màxim fins que el cos aguanti amb l'objectiu de sempre: fer sentir els jugadors, treballadors i família, com a casa.