Marta Orriols: “Escriure per escriure no té cap mena de sentit”

A Marta Orriols (Sabadell, 1975) l’han descrit com a autora intimista i com a retratista de la complexitat de les relacions humanes. Ella, en canvi, és més prosaica: “Llegeixo. Escric. Dos fills i un teckel”, és la descripció que corona el seu perfil de Twitter. Entre ambdós extrems es troba una escriptora que va debutar amb el recull de contes Anatomia de les distàncies curtes i ara recull reconeixements per tot arreu amb Aprendre a parlar amb les plantes. L’obra va guanyar el Premi Òmnium a la Millor Novel·la del 2018 i té els drets de traducció ja venuts a llengües com l’anglès, el francès, l’alemany o l’hebreu. Amb la Diada de Sant Jordi a tocar, parlem amb l’autora sobre ficció i realitat, Buenos Aires i Sabadell. Hi ha entrevistes en què diu que li costa “sentir-se escriptora”. Ha canviat amb els premis, entrevistes i traduccions? M’he passat literalment la vida admirant escriptors i escriptores, i potser per això encara em costa penjar-me l’etiqueta. Certament, totes aquestes coses que enumeres –més el fet que em dedico a escriure gairebé a diari– fan que al final m’ho hagi de creure. Tot i això, em preocupa molt més tenir alguna cosa important per narrar, saber com fer-ho i no perdre el que sembla que agrada als lectors, que no pas sentir-me o no escriptora. ‘Aprendre a parlar amb les plantes’ gira al voltant de la pèrdua d’una persona estimada. Quant hi ha de vostè i quant és ficció? Tot és ficció, fins i tot l’autoficció, i fins i tot una biografia. Quan un transforma la imaginació o la vida en literatura, està inventant la realitat a mesura que escriu. La novel·la és una història inventada de dalt a baix, i la Paula i jo no tenim res a veure, tot i que les ressenyes i articles acostumen a dir el contrari.  Potser és perquè està escrit en primera persona. Imagino que així és més fàcil confondre autor i personatge. Evidentment, la Paula em serveix com a conducte per reflexionar sobre un tema concret com el de la pèrdua, però som persones diferents. Ens assemblem només en el fet que a cap de les dues no ens agrada que ens envaeixin la nostra intimitat. En això som com dues gotes d’aigua. Ha participat en el llibre col·lectiu ‘Barcelona-Buenos Aires: 11.000 kilómetros’. Com ha viscut el projecte? El llibre neix perquè Barcelona és la ciutat convidada a la propera Feria del Libro de Buenos Aires. L’escriptora Tatiana Goransky em va proposar col·laborar-hi amb un conte, amb l’objectiu d’establir ponts entre les dues ciutats a través de la literatura. Jo no he estat mai a la capital argentina i vaig optar per fer un conte que parla precisament de la nostàlgia de les ciutats imaginades. Parlant de ciutats, va néixer a Sabadell, però fa vida a Barcelona. Manté vincles amb el Vallès? Fa gairebé 20 anys que visc a Barcelona, així que d’aquí a no res hauré viscut els mateixos anys a cada ciutat. Els meus pares continuen vivint a Sabadell, hi vaig de visita però directament cap a casa seva. Quan un escriu, o almenys jo ho faig així, va recol·lectant coses d’aquí i d’allà, i també records. Per allò que et deia que no m’agrada que envaeixin la meva intimitat, sempre m’he sentit més a gust a Barcelona. La sensació que tenia de jove a Sabadell era que no podia ser jo mateixa, que tothom ho sabia tot de tothom i que les coses passaven sempre a un altre lloc, i segur que tot això es cola en algun moment o altre en algun personatge, en alguna sensació... forma part de mi. Per acabar, en quins projectes està treballant actualment? Doncs la promoció d’Aprendre a parlar amb les plantes no s’acaba d’acabar mai, cosa que està molt bé perquè em fa molt contenta que el llibre tingui tanta vida, però per una altra banda comença a ser urgent passar pàgina, deixar enrere la veu de la Paula i centrar-me en el que tinc al cap, encara molt embrionari. Prefereixo no explicar-ne gaires detalls perquè m’hi haig de posar de ple. Però necessito calma, silenci, deixar d’anar amunt i avall, seure i bàsicament escriure. La intenció és seguir escrivint però necessito enamorar-me molt del que vull explicar i sentir que és necessari fer-ho. Escriure per escriure no tindria cap mena de sentit.