La literatura catalana no s’escapa del salseig. Al contrari, ens regala una història que deixa en un no res les trames de les telenovel·les de tarda.
Castell de Roissy-en-Brie, 1939. Desenes d’intel·lectuals han fugit del franquisme cap a França. Han deixat la seva vida enrere i conviuen en un enorme château. Els escriptors Mercè Rodoreda i Armand Obiols –pseudònim de Joan Prat– s’enamoren bojament. No seria un problema si no fos perquè Obiols està casat. I a més ho està amb la germana d’un dels seus millors amics, Francesc Trabal, amb qui comparteix sostre a Roissy-en-Brie. Per acabar-ho d’adobar, a més del cunyat, Obiols també té la sogra exiliada al mateix castell francès. L’ambient és lògicament irrespirable. Ja poden anar de debò.
El triangle amorós trinxarà per sempre l’amistat dels tres membres més importants de la Colla de Sabadell. Per un costat, Armand Obiols, per l’altre, Francesc Trabal i Joan Oliver. Mai més es perdonaran. Tots tres, que tantes gamberrades havien compartit i que tenien una mirada còmplice sobre el món. “Són tres personatges fascinants que es mouen per l’humor, l’antisentimentalisme i la divisa d’anar sempre endavant, moure’s”, descriu l’escriptora Eva Comas-Arnal, que reconstrueix aquesta història d’amor amb rigor documental, un enorme respecte pels fets i distància narrativa prudent a la novel·la Mercè i Joan. Dilluns passat va ser al Gremi de Fabricants per presentar aquesta novel·la, guanyadora d’un dels premis més importants de la literatura catalana, el Proa.
“És una història d’amor i dels perdedors”, diu. “No podien treure la ràbia amb el franquisme. La ira es treu amb qui pots i amb els teus. Ells mateixos es descobreixen com a persones diferents de qui creien que eren abans de marxar a l’exili. Les guerres deixen les persones a la deriva”, afegeix Comas-Arnal.
Tot i que la novel·la comprèn entre 1939 i 1948, anys clau de la relació amorosa, Comas-Arnal s’ho ha passat pipa llegint correspondència i, sobretot, peripècies prèvies sobre la Colla de Sabadell. Recorda anècdotes com quan tots són a casa de Joan Oliver i, mentre esperen que baixi, li giren els llibres de les prestatgeries, amb el llom mirant cap a la paret. O quan trenquen tots els llums d’un carrer i escriuen la crònica al Diari de Sabadell. El president Quim Torra va fer el mateix per escriure la biografia d'Armand Obiols.
A Roissy-en-Brie, tot canvia. “Joan Oliver acaba llançant una ampolla de cervesa als morros d’Obiols. Era amb qui tenia més amistat i qui està més enfadat amb ell”, explica. “A Rodoreda no la deixen participar en els actes”.
La relació s’intensifica. “No només és una passió carnal, és una trobada intel·lectual molt forta”. Però és inevitable que en determinats moments el sentiment de culpabilitat emergeixi. Lluny de Roissye-en-Brie, a Barcelona la dona d’Obiols, Montserrat Trabal, cuida de la filla en comú i també de la mare d’ell. “Rodoreda és molt exigent, entusiasta, extravagant i un punt gelosa. Pateix perquè ell no torni amb la seva dona. Ha estat a punt de fer una bestiesa quan ell a París li va plantejar aquesta possibilitat”.
Estan convençuts que amb la caiguda de Hitler i Mussolini podran tornar a casa, però no és així. Els intel·lectuals fan tràmits per marxar a Amèrica. Oliver i Trabal aconsegueixen embarcar a Marsella i arribar a Xile. Els dos enamorats es queden a França i els passa una cosa estranya: “Quan es queden sols, la relació es comença a refredar. Rodoreda ho confessa per carta a Anna Murià escrivint que ‘tot és trist’. És una relació amb alts-i-baixos”.
El 1948 les coses canvien, tal com explica Mercè i Joan. Les bones històries de safareig sempre deixen amb ganes de més, per això cal llegir la novel·la.
