Feia temps que l'Anna no passava per redacció. Tampoc no era estrany, mai no volia ser protagonista de res. Però un dia apareixia, et mirava els ulls i s'interessava per com estaves. T'explicava amb entusiasme un projecte cultural d'algun amic sabadellenc o et posava al dia del reguitzell d'històries que tenia entre mans. Eren contes i espectacles, a vegades protagonitzats per talps rebels o gallines simpàtiques –li encantaven els animalons!– que ensenyaven els més petits que viure és aventurar-se, entendre's amb el desconegut que té interessos oposats, prendre decisions, fer cas al cor i, si cal, desobeir. Un torrent d'idees li fluïa pel cap a cent per hora i tenia una energia imparable per tirar-les endavant. La cultura no funcionaria sense personalitats així.
A la redacció, però, fa temps que hi és. Al costat de la impressora –ella no ho sabia– hi ha enganxada una frase que un dia va deixar anar amb naturalitat i sense cap pretensió. “A la vida hem vingut a ser feliços, la resta és distreure'ns”. Si l'hagués pronunciat qualsevol altra persona, hauria sonat a manual pedant d'autoajuda. Però l'Anna tenia una mirada intel·ligent i la convicció d'un caràcter vitalista, era generosa i molt divertida –fent la foto que il·lustra aquest article ens vam pixar de riure– i predicava des d'una bondat tan remota que, en perill d'extinció, hauria d'estar catalogada d'espècie protegida. Si ho diu ella, ens ho creiem. Li hauria fet molta gràcia saber que la tenim al costat de la impressora.
L'Anna sempre serà en els seus personatges. Com a guionista –explicava– havia après que li havien d'agradar tots, fins i tot els dolents, i recomanava l'exercici de posar-se a la seva pell per entendre d'on venien. Les seves històries tenien una força pedagògica natural, però era una ferma defensora que la literatura infantil i juvenil podia ser simplement un gaudi. Es prenia molt seriosament els seus petits lectors, a qui no deixava res mastegat i regalava vocabulari per “tibar-los cap amunt” –deia– i "ajudar-los a enriquir-se”.
Va trigar molt a escriure un capítol en què moria un personatge perquè li dolia perdre'l. Però entenia que era el preu a pagar per explicar als infants que la mort forma part de la vida i que no es compta per anys, sinó per intensitat.
La família l'ha vist marxar amb serenitat, feliç i en pau en el sentit més profund. Envoltada dels seus múltiples companys d'aventures, orgullosa i tranquil·la de la feina ben feta.
Les seves primeres passes del seu quilomètric camí cultural van ser a Diari de Sabadell, on entre moltes altres coses va inventar-se la secció d'entrevistes gastronòmiques Personatges amb davantal. Un dia li vam poder formular les preguntes que ella s'havia inventat. El seu plat preferit era el risotto. No dominava massa els bastonets asiàtics i considerava un pecat la pinya a la pizza. Li hauria agradat sopar amb l'escriptora Gerda Muller. Si hagués de brindar per un motiu, ho faria amb un gintònic i seria “per la fi dels conflictes... amb un mateix”. El seu moment preferit per prendre's una cervesa era en un xiringuito a davant del mar, al capvespre i amb música de fons.
Salut, Anna.
Ens prendrem seriosament això de no distreure'ns de ser feliços.
