Sergio Gil és autor dels llibres Reset i Preludios de terror. Aquesta darrera obra es va publicar el 2020 i ara la reedita l’editorial Els papers de la part forana. És un recull de contes en què l’horror sorgeix d’escenaris quotidians amb la intenció de fer-nos veure la imprevisibilitat de la vida i la mort: “En qualsevol moment, ens pot passar qualsevol cosa”, explicava el sabadellenc, qui reconeix que li agrada fer aparèixer la seva ciutat com a escenari literari.
Coincidint amb Halloween, Gil ha traduït al català un dels seus relats, La màquina oxidada, i el comparteix amb els lectors del Diari de Sabadell.
LA MÀQUINA OXIDADA
Sabadell, tres de la matinada. El sol brilla en el punt més alt del firmament. La llum irromp amb força a l’interior de l’habitació, els raigs m’acaronen amb la seva agradable calidesa. Confús, miro l’hora i amb gran esforç observo el resplendor imponent de l’astre rei. Finalment, acabo per despertar-me. Les agulles del rellotge m’indiquen les tres i cinc de la matinada; atordit, em faig un massatge a les temples, torno a mirar-les, les tres i set de la matinada. A contracor, m’assec al llit com quan era un nen i la son encara dormia dins el meu cos. Els cabells esbullats em tapen mig rostre. Amb la mà els aparto cap enrere amb la vaga intenció de desvetllar-me una mica més. De reüll, desafio les agulles per la seva més que possible equivocació; tornen a guanyar-me: marquen les tres i deu.
Amb poca traça aconsegueixo incorporar-me i el meu cos, com un autòmat, em dirigeix cap a la finestra. Observo el carrer i em banya la intensitat de la llum. Allà és la seva brillant majestat, luxuriosa, al punt més alt, imponent, a les... ara mateix les tres i quart de la matinada.
Sentint-me una mica més despert, començo a buscar qualsevol indici de moviment al veïnat: vianants, cotxes o qualsevol senyal que denoti una natural normalitat. A l’edifici del davant, a l’altre extrem del carrer, en un balcó, descobreixo una noia amb un suggeridor camisó que, cobrint-se els ulls amb la mà, també observa el sol al punt més alt del firmament; posteriorment busca amb la mirada un còmplice amb qui compartir i, si pot ser, comprendre el que està passant.
Les nostres mirades es creuen i ens mirem. Amb un gest graciós encongeix les espatlles i, traient-se la mà dels ulls, em fa senyals de no entendre absolutament res. Els seus llavis intenten dir-me alguna cosa, però m’és impossible desxifrar-ho. Amb un altre gest semblant li responc. Tots dos a l’uníson ens posem a escorcollar el carrer buscant més còmplices que ens revelin alguna resposta.
Un camió de transport on hi figura un ridícul lema,
«Càrniques Ogassa, com en la vella usança», creua lentament la calçada en direcció a l’avinguda de Barberà; observo a l’interior el conductor com es fa ombra amb la mà per no apartar la mirada del sol.
A poc a poc, la gent s’aplega a les finestres, balcons i terrasses, alguns en pijama, altres amb barnús i fins i tot alguns en roba interior. Les nits suaus d’una primavera primerenca ja conviden a això.
Són gairebé les quatre de la matinada i la veu burleta de la meva irracionalitat em recorda que queden quatre hores per llevar-me, però segueixo allà plantat, mirant i buscant respostes a través de la reacció de la gent.
Com activat per un ressort i ja totalment despert, corro a posar la televisió, la ràdio, tot alhora. Agafo el mòbil i busco desesperadament alguna notícia que doni sentit a tot això.
Res, tot normal. Poso la freqüència local, tampoc res. A la televisió, les notícies són repeticions del dia anterior. Tot transcorre amb absoluta normalitat.
Torno a la finestra i veig com la gent comença a aplegar-se al carrer, alguns encara amb roba de dormir, altres ja vestits... No tarden a formar petits grups improvisant col·loquis. Tinc la sensació que, a causa de les altes hores de la matinada, parlen en veu baixa; curiós això.
Quatre i quinze de la matinada, el sol continua dibuixant la trajectòria d’un dia normal.
Els carrers de Sabadell comencen a cobrar més vida i ara sí que la gent sembla una mica més alterada.
Ha passat poc més d’una hora des que l’astre del firmament ha transgredit totes les lleis de la física. Mentrestant, continuo recolzat al lateral de la finestra, ara acompanyat d’una fumejant tassa de cafè amb llet a la mà, sent un mer espectador, glop rere glop, d’alguna cosa tan excepcional.
Quan l’escenificació ja m’entretenia, un cop sec, impressionantment fort, procedent del cel ens treu a tots del nostre embolic. Un so interminablement desagradable fa que tot s’aturi. Mitja tassa de cafè amb llet descansa al meu pijama. El silenci que precedeix aquell brutal cop i el soroll irritant que l’acompanya s’apoderen de la gent; tots mirem cap al cel. Els ocells, que no havien deixat de cantar alegrement des del principi, ara guarden un silenci sepulcral. Em costa respirar. En un acte instintiu, trec el cap per la finestra, necessitant agafar tot l’aire possible. No hi ha brisa, res es mou, els pocs núvols que passaven es troben immòbils, el sol ha deixat de brillar; continua emetent llum, però sense resplendor. Em segueix faltant l’aire mentre continuo mirant cap amunt, vigilant amb temor qualsevol indici d’aquell estrèpit.
Un nou so ens envolta, aquesta vegada molt agut i profund, com si milions de saxòfons desafinats sonessin alhora provinents de més enllà del blau del firmament.
La sang se’m glaça. Començo a tossir per la falta d’oxigen. Contemplo com la gent del carrer i dels balcons pateix la mateixa reacció.
El blau intens del cel comença a enfosquir-se, alguna cosa immensa s’aproxima per darrere del Sol.
La intensitat de l’ombra cobreix la meitat del firmament.
Res no es mou, la sensació que la Terra està immòbil és real, que el Sol ha quedat estancat en una mateixa posició, també.
L’ombra es mou com si tingués vida. D’ella en sorgeix una altra ombra encara més allargada que se situa just darrere del Sol, sí, ho dic bé, darrere del Sol, posant-s’hi al damunt i iniciant un moviment contrari a les agulles del rellotge.
Un grinyol immens, dolorós, encara més ensordidor, fa que ens tapem les orelles, pressionant tan fort com podem per mitigar el dolor produït per aquell so.
El Sol comença a retrocedir mentre la Terra comença a tremolar amb violència. El desagradable so de mil forquilles arrossegant-se sobre un vidre se’ns clava al cervell. Veig incrèdul com l’astre desfà el camí recorregut, acompanyat ara pel so inequívoc d’un gegantí engranatge que s’acaba de posar en moviment; és com el soroll d’una gran màquina oxidada.
Just en el moment en què el Sol traça el seu camí invers, el meu cos queda atrapat per una força que em fa retrocedir sobre els meus passos; com si fos una pel·lícula rebobinant-se, desfaig incontrolablement tots els moviments de les últimes tres hores. Veig incrèdul com la taca de cafè va desapareixent del meu pijama a mesura que el líquid fosc torna a la tassa.
Contra la meva voluntat, m’allunyo de la finestra, deixo la tassa sobre el marbre de la cuina, torno a agafar la gerra i el líquid puja directament de la tassa a l’interior del recipient.
No tinc ocasió de sorprendre’m, ja que la meva ment només em permet ser un testimoni mut d’aquesta rebobinada.
M’adono que només recordo el que veig, ja no sé què hi faig allà dret; d’esquena vaig cap a la finestra, veig gent en la mateixa còmic posició entrant a l’interior de les seves cases; un camió amb un ridícul eslògan, «Càrniques Ogassa, com en la vella usança», recorre el seu camí marxa enrere; al balcó, una noia deixa de mirar el carrer i aixeca la mirada cap a mi, dels seus llavis surten unes frases inintel·ligibles que sóc incapaç de desxifrar mentre alça i abaixa les espatlles, es posa la mà als ulls i aixeca la mirada cap amunt, es torna a treure la mà de la cara, baixa la mirada i, com una titella, camina d’esquena cap a l’interior de la seva habitació, tancant la porta darrere seu.
Mentre passa aquesta escena, jo faig tres quarts del mateix, i també el meu cos realitza el recorregut invers acabant per asseure’m al llit; la son s’apodera de mi i amb la mà em poso un floc de cabells sobre el rostre, m’estiro i em tapo; gairebé no recordo res, només que miro el rellotge i són les tres de la matinada; em queden cinc hores perquè soni el despertador i la nit tancada, la seva foscor, m’invita a dormir.
Vuit del matí, el despertador sona amb la desagradable melodia de cada dia, el sol acarona el meu rostre i el seu resplendor m’obliga a tancar novament els ulls. Tinc molta son i la meva ment té la sensació que una vegada més he passat una mala nit, com tantes i tantes nits passades.
Em llevo rondinant, em calço les sabatilles i vaig cap a la cuina a buscar el meu cafè amb llet. L'aboco a la tassa i després d’escalfar-lo m’afanyo a la finestra. Miro el carrer, que a aquestes hores ja és en plena activitat: la gent transita amb normalitat com cada dia, alguns amb pas feixuc i amb la sensació que també han passat una mala nit, com tantes i tantes nits.
Al firmament, el sol brilla amb tota la seva intensitat, com en tants i tants matins.
Sergio Gil
(Preludios de terror)
