No, si a sobre se’ns culparà de ser la generació que “ha deixat morir el cine”. Perdona si no ens dona la gana pagar deu eurassus (més crispetes a preu de cireres en temporada i refresc al valor/litre del barril de Brent) quan tinc altres formes d’entreteniment que m’apel·len moltíssim més i que no em demanen agafar dos busos i un metro per trobar una sala una mica digna.
Aquí deu haver-hi el problema: que ja no veiem el cine com a art sinó com a pur entreteniment. I això no és culpa nostra sinó de la porqueria (parlo generalitzant) que us heu dedicat a produir la vostra generació, la que ens acuseu a nosaltres de deixar morir el que vosaltres fa temps que heu mort.
Això sense entrar en l’absurd postmodern de construir multicines amb més sales que no pel·lícules s’estrenen i amb més butaques que la població local, tenir cinquanta treballadors en nòmina i tres pel·lícules en cartell i esperar no tenir pèrdues. Però la culpa és nostra per “abandonar el setè art”. Tira. Que ja fa molt temps que el noranta-llarg per cent del que ens presenteu no té re a veure amb l’art.
Les úniques sales que sembla que funcionen són aquelles que programen cinema d’autor, pel·lícules antigues, cine de culte, els grans noms del passat, les posen en versió original i de tant en tant fan un cicle Godard, un cicle Kubrick, un cicle Truffaut. Parlo de restaurar el cine amb aspiracions artístiques –i que la història ha consagrat, sigui dit de passada– i demostrar que, com a generació, no és que ens la suï, el que passi amb el cine, sinó que clar que ens interpel·la, el cine, quan ens interpel·la, només que les novetats d’avui, en la seva immensa majoria, no valen re.
Quan Damien Chazelle treu pel·lícula, bé que hi anem, al cine. Quan Lanthimos publica, on som, nosaltres? Al cine. Ja se’n fan, de coses bones, però no gaires. Ara he encadenat una setmana amb Eggers, Sorrentino i Berger: quin gust. I jo entenc que és difícil mantenir funcionant un multisales quan les pel·lícules bones que surten cada any es poden comptar amb els dits. Per sort, tenim una tradició cinematogràfica que ja és prou àmplia com per no explotar-la. Per sort, vivim en un món prou globalitzat com perquè el cine oriental també ens pugui dir coses, i no calgui estar esperant les produccions d’un Hollywood en clara decadència.
Entenc que en un passat n’hi havia hagut prou, amb les novetats de Hollywood. Però això s’ha acabat. Reinventeu-vos o moriu. Però no tingueu els sants collons de dir que som nosaltres, els joves, qui hem matat el cine.
