[Per Josep Mascaró Català, arquitecte]
Els arquitectes Robert Venturi, Denise Scott Brown i Steven Izenour proposen i el diner disposa
La crisi ambiental que patim les societats modernes, després de molts anys d’ignorància, indiferència o inèrcia, ha començat a capgirar-se i la nova tendència ha incorporat la natura i la biodiversitat en el context i concepció de la ciutat; tot i així, hi ha un notable exemple paradigmàtic que justament ha anat en sentit contrari i que val la pena descriure i analitzar per les seves repercussions i perillós efecte crida.
Las Vegas és una ciutat que ha crescut al bell mig del desert de Mojave. Aquest espai tenia unes deus d’aigua que creaven àrees verdes al seu voltant. Això permetia als viatgers que anaven cap a l’oest proveir-se d’aigua. El 1828, mentre seguia l’antic camí espanyol, el comerciant mexicà Antonio Armijo va posar el nom de Las Vegas a aquella àrea. El 1900 les deus es van canalitzar cap a la naixent ciutat, fundada oficialment el 1905. La construcció de la presa de Hoover i la legalització del joc el 1931 varen impulsar la ciutat a una velocitat mai vista, una ciutat miratge on les tanques publicitàries de neó i la baixa densitat urbana conformen, especialment de nit, una mena d’espai urbà de ficció.
- Las Vegas, 1895
- UNLV Lied Library Special Collections Department
La presa de Hoover (Hoover Dam) està situada a 48 km al sud-est de Las Vegas. Va ser construïda del 1931 al 1936. És una de les preses més grans del món i una joia de l’art-déco. Els treballadors de la presa no tenien on anar a gastar-se els diners que guanyaven per la seva feina, així que es varen fixar en la ciutat, que aleshores tenia menys de 8.500 habitants. El 1941 el sindicat del crim de la costa est la va descobrir i va fer-hi grans inversions. Llavors tenia 40.000 habitants. Avui dia en té uns 3.000.000 i, amb més de 39 milions de visitants a l’any, és una de les de major creixement i més visitada de tots els Estats Units. Cada mes milers de persones s’instal·len a la ciutat. Aquesta màquina gegantina ben greixada pels dòlars viu en gran part gracies als seus casinos.
- Mapa de la presa de Hoover i de Las Vegas, 1932
L’anomenat «Strip», de 6,4 km, és un dels carrers més coneguts dels EUA, comparable a Hollywood Bulevard de Los Angeles o la Cinquena Avinguda de Nova York. És a banda i banda d’aquesta via on estan instal·lats els hotels i casinos de joc més grans i luxosos, així com pàrquings, esglésies i bars. De fet, compta amb 18 dels 25 hotels més grans del món. Per aquestes característiques el Departament de Transport dels Estats Units l’ha reconegut pel seu valor arquitectònic, cultural, històric, natural, recreatiu i escènic.
- L’«Strip» de Las Vegas
- J. Mascaró
Parlem ara breument de l’arquitectura moderna. Per diferenciar-se de les anteriors èpoques, que al seu torn tenien també la característica de modernes, deixant les que quedaven enrere amb el segell de clàssiques, aquesta arquitectura va prescindir de qualsevol element de decoració i ornament —el «menys és més», falsament atribuït a Mies van der Rohe, i el llibre Ornament und Verbrechen (‘Ornament i delicte’) d’Adolf Loos—, que sí que posseïa l’arquitectura de les èpoques anteriors.
Un exemple del trencament de l’arquitectura moderna amb el passat el trobem a Barcelona amb l’Exposició Universal de 1929. Es construeix l’historicista Palau Nacional i simultàniament el Pavelló Mies van der Rohe, l’un a tocar de l’altre. La puresa de formes del Pavelló va suposar un canvi radical en l’arquitectura. Adherits a les propostes de Mies i de la Bauhaus, una plèiade d’arquitectes (Gropius, Le Corbusier, Wright, I. M. Pei, Johnson, SOM., Aldo Rossi, Isozaki, A. & P. Smithson, Fuller, Kenzo Tange, Rogers & Piano, Jorn Utzon, Meier, Kahn i Foster, entre d’altres) la varen portar i donar a conèixer per tot el mon.
Anem ara al 1972. Els professors d’arquitectura de la universitat de Yale Robert Venturi, Denise Scott Brown i Steven Izenour varen publicar el llibre Learning from Las Vegas (‘Aprenent de Las Vegas’), amb el qual van provocar un gran enrenou i controvèrsia en el món de l’arquitectura, fins al punt que és un dels textos més influents de la teoria de l’arquitectura de la segona meitat del segle XX. Amb ell neix l’arquitectura postmoderna.
Venturi i Scott Brown varen anar classificant formes, signes i símbols, existents sobretot a banda i banda de l’«Strip». Possiblement els autors no en varen ser conscients, ni tan sols era el seu propòsit, però, a semblança d’Alícia al país de las meravelles, es van fer ja des del principi lectures complexes i adaptables del món que maldava per canviar, i deixava l’anterior enrere; l’un, el victorià, i l’altre, el contemporani. El desig de Venturi i Scott Brown era fer una mirada sense prejudicis, acostant la cultura popular a les elits, però les interpretacions que se’n podien fer eren massa temptadores com per quedar-se aquí. El llibre va remoure els especialistes i va canviar la història i la crítica de l’arquitectura. Es van focalitzar per primera vegada aspectes no analitzats: el trivial, l’ordinari, el pastitx, el miratge, l’artifici, la mistificació, la manca d’autenticitat, el llenguatge híbrid, els detalls brutalistes, el calidoscopi, el pop-art, Levittown (el suburbi de postguerra de Nova York, amb habitatges produïts en massa per William Levitt). Es va descriure i reconèixer la barreja sense complexos dels diferents materials de construcció: fusta, totxo, plàstic, alumini, acer, formigó…
