El Museu d'Història va acollir aquest dimecres 19 de novembre una taula rodona sobre la històrica revista Can Oriach, que va ser creada per l'associació de veïns del barri entre els anys 60 i 70 i va ser l'altaveu de la zona durant aquells anys del franquisme. En anys en què no hi havia libertat libertat d'expressió, la revista mostrava l'oposició sabadellenca al franquisme i va ser l'altaveu veïnal per demanar solucions als problemes urbanístics de l'època i lluitar per aconseguir equipaments. Un dels primers articulistes de la revista va ser Juan Gómez García (1945-1971).
La taula rodona va comptar amb la presència d'antics redactors i col·laboradors de la publicació, moderats per l'historiador Ricard Martínez. Van seure a la taula Josep Maria Brunet, Antonio Fernández, Miquel Zambudio i Dionisio Giménez. La revista, pel seu impacte social i referent de la resistència antifranquista que es duia a terme als barris de Sabadell, forma part del cicle Segur que tomba, impulsat per la Diputació de Barcelona.
La primera edició es va publicar el juny de 1966 i fins al novembre de 1977 va comptar amb 103 números i 1.000 exemplars. La idea de fer-la va sortir de la Joventut Obrera Catòlica (JOC), amb la implicació de la parròquia de Ca n'Oriac. De fet, Ricard Martínez va remarcar que la revista va ser "un fet únic, un material singular i excepcional, entre les publicacions veïnals per la seva qualitat, nivell d'elaboració, periodicitat, inclús pel seu disseny gràfic". Una publicació que es va ananr transformant i que "no era un butlletí més de l'associació de veïns: reflectia i era portaveu de tot el que passava al barri. Després passa a ser la veu del moviment veïnal de la ciutat de Sabadell i als anys setanta acaba convertint-se en portaveu de tota l'oposició antifranquista de la ciutat, amb una forta unió veïnal i obrera".
"La revista va néixer com a projecte després d'una junta de veïns el 1966, i gràcies a molts homes i dones altruistes posant el seu temps".
Miquel Zambudio es va incorporar a la revista amb 18 anys. Durant la taula rodona va fer un breu repàs de la història de la revista. "El barri es comença a edificar amb barraques i petites cases els anys 1945 - 1950 a Ca n'Oriac, la Plana del Pintor i el Torrent del Capella, sent el 1947 quan es crea la primera Associació de Propietaris i Veïns, amb una curta durada". Zambudio va citar cita les publicacions que van ser predecessores: "la primera revista que coneixem era El Boletín del Soldado el 1959, pensada per enviar-la als joves que s'incorporaven al servei militar. La segona, El Boletín del Torrente, creat el 1960".
Antonio Fernández, president de la revista l'any 1979, va ser regidor del PSUC a l'Ajuntament. Va afegir que "la revista va néixer com a projecte després d'una junta de veïns el 1966, i gràcies a molts homes i dones altruistes posant el seu temps". "L'exposició del projecte de la revista la van fer el secretari Carlos Ortiz i Juan Gómez i el mossèn obrer Eduard Fornes -clau del projecte-.
Josep Maria Brunet va ser coordinador i membre de la redacció des del 1967 fins al 1974. Signava els seus articles amb pseudònims com Juan Quesada i Justo Blanco Besa. Al cap d'uns anys, ell també va passar al món de la política arribant a ser diputat al Parlament de Catalunya pel PSC del 1989 al 1992. Cinc dècades després del seu pas per la revista, celebra "haver pogut participar i gaudir d'un espai on resistíem i construíem el que crèiem que havia de ser la democràcia". Brunet enyora el lliurepensament que va precedir aquella etapa en què s'esquivava la censura i la revista proporcionava propostes
Per la seva part, Dionisio Giménez va ser director de la revista Can Oriach el 1970, i la qualifica com "premsa alternativa i paral·lela". "Molts quioscos no la volien vendre i recorríem a botigues per distribuir-les, tasca bàsica al periodisme", va recordar. Giménez afirma que "érem un grup més dels que lluitaven a una ciutat que aquells anys era una referència de solidaritat, d'empatia i d'afecte. Una ciutat que, pels habitants que tenia, comptava amb més entitats i més associacions que cap altra a Catalunya". I això és el que creu que va ser la llavor de la vaga general del 1976, que considera l'esdeveniment més important des del punt de vista obrer de la transició, "impossible sense el suport de totes les entitats ciutadanes".
Alícia Ortiz, que és la filla del primer director de la revista, Carlos Ortiz, va explicar que el seu pare creia que el que estava fent era per aconseguir un món millor. "Tanta esperança, tantes hores que hi va dedicar i m'agradaria preguntar-li: papa, ha valgut la pena realment? Hem avançat?".
