[PER JOAN BRUNET I MAURI, PERIODISTA]
Fa uns dies llegia en aquestes mateixes pàgines la segona part de l’entrevista a l’alcalde estat de la ciutat i president actual dels Castellers de Sabadell –Saballuts–, Joan Carles Sánchez. Al final, a la resposta que ell no era independentista, l’entrevistador li contraposava la pregunta de “com vivia aquesta situació” en una colla castellera que ho era obertament. Sánchez responia que tot era “tan senzill com respectar les voluntats de la majoria dels membres de l’entitat”.
He començat amb aquesta referència perquè sovint tendim a no prendre en consideració o a no respectar suficientment els posicionaments diferents, o fins i tot oposats, al legítim pensament polític i democràtic de cadascú. Un fet que de retruc fa que –conscientment o inconscientment— confonguem conceptes que donem per suposats que són equivalents, quan en realitat no ho són. M’explicaré amb un exemple, assumint que en fer-ho m’endinsaré en un jardí del qual en puc sortir esgarrinxat. Sembla normal –i els opinadors i tertulians en mitjans de comunicació i en xarxes socials sens dubte hi contribueixen– equiparar dos conceptes políticament complexos com són sobiranisme i independentisme; conceptes que si bé és cert que poden anar de bracet, no ho és menys que no necessàriament hi van. Una persona, o un col·lectiu, pot sentir-se sobiranista i creure en la independència, de la mateixa manera que hom pot sentir-se sobiranista i estar per altres models de gestió política, com és en el cas de l’opció federalista que defensen el PSC, sectors dels comuns o plataformes com Federalistes d’Esquerres.
Sigui com sigui, la diferència/distància conceptual entre sobiranisme i independentisme no és frívola i potser per això, en mostrar-los com a sinònims, no fem més que augmentar el grau de confusions conceptuals i terminològiques enmig de les quals ens movem, que en res no contribueixen a clarificar les idees i a facilitar la vertebració de projectes polítics amplis, a partir dels quals aclarir el clima polític que a hores d’ara és dominat pel processisme del que no sabem ben bé ni què és ni què vol dir, i del que –sembla– tampoc saben com sortir-se’n els que ens governen i ens representen, incapaços com són de parlar clar i de dir les coses pel seu nom, sense por a ser titllats pels hiperventilats de sempre d’allò que evidentment no són.
A Catalunya donem per fet que el 80% de la ciutadania se sent sobiranista i que pot estar per exercir el dret a decidir quant –i això és fonamental– al model d’Estat i al projecte polític pel qual apostar. A partir d’aquest supòsit, cal constatar, però, que l’opció independentista es troba avui lluny d’aquest 80%, tal com ho corroboren els resultats obtinguts en les darreres eleccions pels partits que prioritzen l’assoliment de la independència a la de la concreció d’un projecte polític integral de país (alhora nacional i social), a l’estil del Bloc Québécois per al Quebec i de l’Scottish National Party per a Escòcia, partits als quals tantes vegades impròpiament citem.
És així com el monopoli o l’apropiació indeguda de l’adjectiu sobiranista per a les opcions independentistes exclou, com a mínim, aquell segment de població que sentint-se sobiranista no està per la independència i dificulta també que les diferents opcions polítiques s’atreveixin a explicitar –sense ambages ni falses promeses– l’abast del projecte que defensen a partir de situar en un mateix nivell les seves respectives propostes programàtiques tant pel que fa a l’eix nacional (projecte de país) com a l’eix social (model de societat).
