[Per Carles Fité, periodista]
La cara de ximple que se’t queda quan t’empaten un partit que tenies guanyat al minut 92 no té nom. I al mateix moment, el teu perseguidor marca un gol que li dona la victòria a Castelló contra el Nàstic. I un avantatge que podria haver estat de 5 punts es queda en només un punt. I tot per una jugada desgraciada en què el lateral no sap rebutjar bé, rebota en el central i el pobre porter, amb la pilota desviada, se l’acaba ficant a dins.
Això és el que va passar fa una setmana a Olot. L’escenari de la miraculosa salvació la temporada passada es convertia en una oportunitat d’or perduda. I aquí és on podem arribar a la conclusió que cadascú va veure un partit diferent. Jo estava al camp, i no les tenia totes veient com s’estava desenvolupant la segona part. Segurament perquè ser del Sabadell ja porta incorporat que sempre has de patir. I quan no tanques el partit, deixes l’escletxa oberta perquè te’l puguin empatar, com va passar a la desgraciada jugada abans esmentada.
La prèvia es presentava il·lusionant i fins i tot trempant amb les declaracions de l’entrenador Antonio Hidalgo en què afirmava que era el moment de creure en l’equip, de no tenir dubtes i de demostrar-ho anant a Olot. I així ho van tornar a fer centenars de persones, en nom d’una afició arlequinada que mai falla, que sempre hi és, a les verdes i a les madures i que té una fe admirable per un equip que no sempre li ha pagat amb la mateixa moneda.
Primer de tot, vull dir que no soc dubtós. En aquestes mateixes pàgines he deixat escrit per activa i per passiva que el Sabadell està per sobre de les seves possibilitats i fent una temporada extraordinària. Que ens està il·lusionant i que el lideratge no és anecdòtic quan parlem de mesos (sí, en plural) sense que ningú hagi estat capaç de treure’ns la primera plaça. Però també m’agrada trobar aquest discurs de sinceritat i honestedat a l’altra banda. Ho dic perquè em va sorprendre escoltar després de l’empat l’entrenador dient que el Sabadell havia fet un partidàs a Olot i que l’havia tingut controlat en tot moment a excepció d’una errada pròpia i fora de context al temps de descompte. Doncs no. No és el que vaig veure ni sentir jo des del Municipal de la capital de la Garrotxa. Em va semblar una segona part molt justeta, especulant amb el gol d’avantatge i fent una passada enrere que va ajudar a ressuscitar un Olot que estava pràcticament mort.
I que no passaria res per haver estat així. Perquè costa molt guanyar cada setmana i més fora de casa. Perquè dels cinc primers només va guanyar el Castelló. Perquè amb el pressupost brutal que té l’Andorra, va novè i han fet fora a l’entrenador. Sí, tot això és veritat. Però també estaria bé tenir una mica d’autocrítica i saber que l’ambició no s’ha de dir, sinó demostrar.
Confiança plena amb tots els que han portat a somiar. Que després de 2 terceres parts de la temporada i a només 12 partits perquè s’acabi, seguim primers i en solitari. Però de les derrotes n’hem d’aprendre i sortir-ne més forts. D’acord que no es va perdre a Olot, però va ser un empat amb regust de derrota. Sensació de perdre dos punts i no de guanyar-ne un.
Passem pàgina. Centrem-nos en el que queda i com a aficionats i socis, fem el que ens toca. Animar i confiar en el Sabadell, perquè costarà molt. Demà ens visita el Llagostera, però després vindran el Barça B, l’Andorra, l’Ebro, el Cornellà i finalment el Vila-real B. I a casa hem de ser un fortí inexpugnable. Fe, ambició de veritat i anar a totes.
