[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
Ens enfronten a la sortida del confinament per la pandèmia a tres dimensions del xoc: la social, la de l’ocupació i, finalment, l’estructural econòmica. I per aquest ordre, perquè aquesta és la successió de les prioritats, que va des d’allò més immediat fins a la mirada del llarg termini. Tractarem ara el primer punt: el de l’emergència social. Aquest és un objecte públic i d’entitats socials diverses, com Càritas, Creu Roja, Rebost solidari…, com del mateix ajuntament.
És obvi que totes han de remar plegades i que el problema és molt més gran que la simple destinació d’alguns recursos municipals cap a elles, com s’ha fet, per exemple, amb el Rebost. És obligat que hi hagi una distribució de tasques, que aprofiti allò que cada una d’elles millor saben fer, sigui per dinàmica o per especialització. És també clar que hi ha d’haver transparència i coneixement del seu fer, però, sobretot, hi ha d’haver substància. Transparència per poder veure objectius clars és el contrari de transparència com a desaparició invisible dels continguts.
Per concretar: ens cal una taula, presidida pel regidor d’Afers Socials, amb totes aquestes entitats i que elabori un retrat de la situació, un balanç de possibilitats i dificultats: poques pàgines, però clares d’anàlisi i diagnosi amb propostes de remei, com faria un metge: simple i clar, i millorable successivament. Sembla evident, però aquest no ha estat mai el camí emprès. Fins ara cada una, i particularment l’administració, han viscut dins el seu camp, amb contactes limitats. No ha existit mai un plantejament de corresponsabilitat, que és més que simple coordinació. Vam viure en el mandat passat com serveis socials de l’Ajuntament multiplicava per tres el seu pressupost (i quasi per dos la plantilla) fins a esdevenir el principal objectiu de la política municipal: lloable, però coix, perquè no es podrà repetir i perquè els serveis municipals impliquen el cost de més d’un euro per cada dos de distribuïts. I ara ens calen més recursos per a la gent i menys pes d’administració.
Podem classificar les entitats en dos tipus: les que aporten serveis puntuals i ajuts i les que assisteixen de forma permanent a un col·lectiu. En les primeres (Creu Roja, Càritas, Rebost…), el volum de persones ateses respecte al personal propi és molt elevat, però no així a l’Ajuntament. En les segones, de tipus assistencial (CIPO, ATENDIS, AVAN), el pes del personal propi és enorme. Són dos caràcters i la seva suma forma el món social de la ciutat.
A Sabadell mai no s’ha fet la suma dels recursos que la ciutat destina a serveis socials, ho ignorem. Una primera mirada ens diu que són més de 20 M€ l’any, de l’ordre de la meitat gestionats per l’Ajuntament, però amb un pes molt diferent de l’estructura pròpia. Quasi tota la despesa és personal en els serveis assistencials i quasi res en altres per la gran presència de voluntariat; i, a mig camí, queden cada una de les altres d’entitats. En total, unes 500 persones treballen laboralment en aquest camp a la ciutat, a part dels voluntaris.
Per fer més efectius els serveis, hem de partir d’un repartiment de funcions, establint-les en el lloc més adequat: sector públic o sector social. La limitació dels recursos disponibles i la voluntat d’una acció més àmplia porten a la necessitat d’un veritable pla ciutadà d’acció social, concertat entre entitats i Ajuntament. Les entitats han nascut de l’esforç social, a manca de sector públic, però, ara més que mai, cal una visió de conjunt per sobreviure.
Fa uns nou mesos, des del Cercle d’Entitats (unes 120, poca broma!), vam demanar a l’alcaldessa de passar del pla estratègic municipal de serveis socials al pla de ciutat. No tenim encara resposta, però la situació present hi obliga sense escapatòria ni, molt menys, excuses.
Tenim ara l’oportunitat de construir amb mirada llarga, però amb els peus ben assentats a terra. No totes les societats ho aconsegueixen i en aquests moments decisius ens examinem com a societat.
Aquesta és la nova governança a la qual aspirem: lideratge polític públic, participació social, reforç de l’estructura social de les entitats de la ciutat, eficàcia i especialització. I hi afegirem agilitat i transparència, com a adjectius, un cop assumits els substantius.
Endegat aquest primer punt dels reptes, podrem assumir la resta: treball i estratègia de ciutat. Aquest és l’ordre de la qüestió.
