[Per Josepa Camps Venut, geògrafa]
A Sabadell, durant aquest segle XXI post-Farrés, han caigut molts equipaments de centralitat que expliquen la davallada econòmica de la ciutat després de la davallada industrial i del model econòmic dels anys 90. En vint anys, l’absència d’una reflexió sobre què vol dir una ciutat de serveis i la manca d’apostes de ciutat en els dos sectors d’interès públic més vàlids i estratègics –els serveis educatius i els serveis sanitaris– i d’una reformulació dels serveis privats amb més tradició a la ciutat, com els serveis d’oferta esportiva, i sobretot, els serveis financers i informàtics, han ensorrat la ciutat com una ciutat perifèrica de Barcelona.
Les ciutats canvien cada 25 o 30 anys, dos o tres cops per segle (Pla Eixample Renom-Manich 1928, Pla Bracons-1962, Pla Comarcal Herce-Larrosa 1978 i el Pla Mestres-Vidal Eix Macià 1993). Potser ja és hora, a l’any 2020, d’un impuls públic de ciutat que superi la presència precària de la UAB, la defunció de CASSA i de Caixa Sabadell, i l’exili del Banc Sabadell, la decadència de l’Eix Macià amb l’oblit del parc Catalunya, la disfuncionalitat dels jutjats, el confinament del Llac Center i el Paddock, així com la irrellevància del rol de Fira Sabadell i d’un Gremi de Fabricants sense nord, a banda del suïcidi del Museu del Gas, la jibarització del Mercat del Centre, i la desaparició de la biblioteca històrica de la Fundació 1859 Caixa Sabadell.
Aquesta descripció tan negativa té la voluntat de mostrar la manca de foc nou i la inanició de les locomotores d’aquesta ciutat vallesana, que també deixen el teixit urbà amb una urbanoporosis d’edificis d’habitatges buits pendents d’especulació. De tot aquest panorama de ciutat irrellevant de principis de segle, només podem salvar uns quants serveis essencials de ciutat per sobre la mitjana laboral, a banda de l’Ajuntament de la ciutat: el primer, d’una multinacional, El Corte Inglés, que ens permet encara comprar alguns productes sense anar a Barcelona; l’oportuna Cambra de Comerç que es va reubicar de forma intel·ligent en un edifici que no era per a ella; les expectatives d’un renascut Diari de Sabadell; i, sobretot, la veritable locomotora comarcal de la ciutat en termes de personal, mobilitat, pressupost anual, d’impacte en el territori, i de condició de servei essencial i servei bàsic i estratègic per a la ciutat: el complex del Consorci Hospitalari Parc Taulí.
La crisi Covid-19 ha fet palesa la manca d’estratègia sanitària per afrontar la pandèmia durant 15 dies caòtics, tant al Taulí com a tot Catalunya. Manca d’estratègia per ampliar les places d’UCI-UVI, establint l’hospital com a centre receptor immediat de malalts sense doble circuit, sense mesures de segellament a l’accés, i sense protocols mèdics rellevants (comunicació de viatges, sistema de guàrdies, personal infectat, etc.).
La situació extraordinària també ha mostrat la manca de recintes flexibles d’ús hospitalari complementaris, tot i l’encert de la Residència Albada com a espai sociosanitari, i la manca de coordinació amb els centres d’atenció primària (CAPs) i amb les residències. Les propostes d’un hospital de campanya a Sabadell a la Pista d’Atletisme han estat desafortunades en l’on, el com i el quan, tant per la intervenció inútil de l’exèrcit com pel model poc pràctic de l’espai. Calia apostar per un model d’emergència més modulable amb la Clínica del Vallès i els Pavellons Nord i Sud, molt més funcionals, i un model mixt-hospitalari-hoteler coordinat pel Parc Taulí.
Què li manca al Taulí respecte al Clínic o Can Ruti? La població la té, i també el model consorciat d’actius i patrimoni, però li manca el reconeixement institucional i pressupostari de la ciutat. Cal una nova inversió al Parc Taulí, d’entre 60 o 80 milions d’euros en deu anys com a gran aposta i motor de la ciutat: edificis de recerca, un recinte residencial i hoteler per a residents proper a la Torre de l’Aigua, la millora dels jardins del parc del Taulí, amb el seu tancament físic i horaris amb més biodiversitat. I, finalment, aprendre de la Covid-19 i instaurar un nou protocol d’entrades i com a cambra blanca, per evidenciar un canvi de model sanitari en els usuaris.
Ens quedaríem parats de l’estadística aterridora de la sèpsia de malalts que empitjoren, allarguen l’estada o moren per processos de virus i bacteris dels hospitals per la manca de protocol de les visites i el mateix personal clínic: si un hospital ha de ser una zona blanca al màxim, el que hem de fer és tenir mecanismes per evitar zones grises tant a l’accés com a la sortida.
L’hospital Taulí-Torre de l’Aigua és “la nostra catedral laica de l’Estat del Benestar”, és la imatge i és la trajectòria de la ciutat, i cal treballar per ella, generació rere generació, treballar per fer una estació ADIF davant l’hospital, que li donaria molta proximitat a l’eix Vallès-Ripoll en els municipis de Barberà, Montcada, Badia, Cerdanyola i Ripollet, però també respecte a la regió sanitària Metropolitana Nord.
