[Per Josep Ramon Giménez, periodista]
Haig de confessar que en l’era pre-Covid-19, quan veia per Barcelona o altres llocs del nostre país els grups de turistes de l’Àsia oriental (eurocentrisme, per cert) i força d’elles i ells amb la mascareta, els titllava d’excessivament primmirats, maniàtics, exagerats. En canvi, veure aquestes persones a les notícies o reportatges movent-se per les seves atapeïdes i pol·lucionades ciutats amb mascareta, ja formava per mi un conjunt exòtic. Però aquí? Aquí no, nosaltres sempre hem anat tan tranquils sense mascareta per Barcelona, o Sabadell, encara que la pol·lució ens rovellés els bronquis en determinats episodis de calma anticiclònica, com si fóssim immunes.
I ara, guaita’ns! Us heu aturat uns instants a observar el panorama quan posem els peus al carrer, viatgem en transport públic o anem als comerços i ens veiem tots plegats amb el morrió? No digueu que no és esgarrifós. Aquest bitxo omnipresent representat a totes les televisions i fotografies de la premsa com una bola vermella i fastigosa amb ventoses, ha entrat a les nostres vides per quedar-se molt de temps agotzonat en qualsevol superfície, invisible, o endormiscat fins que trobi el moment oportú per a una propera escampada, segons bona part dels experts. Perquè aquesta, una altra: opinions per a tots els gustos, cada dia, cada hora, cada minut. Embafada de notícies i xerrameca, confusió: infodèmia.
La mascareta… sí, però bé, potser en alguns casos no. La distància. Això sí. I les mans, ben rentades i sovint. Però la que ha entrat a formar part del conjunt de peces de vestir i ha esdevingut, fins i tot, més imprescindible que la roba interior és la mascareta. I ara, que n’hi ha de tota mena, ja hi ha posat l’ull el business i es comencen a vendre de diversos dissenys i preus. Ves per on, la mascareta ha esdevingut la peça material que ens està recordant cada dia que el món en què vivim és un altre.
I les vivències també ens han anat marcant el ritme dels canvis des que va començar el confinament. Un mes i mig reclosos, domèstics, connectant amb la família o cercle d’amistats més íntim. Preocupats també per saber com es trobaven altres amics i coneguts, i com assimilaven la nova situació. Les xarxes i videotrucades cremaven amb creacions musicals, teatrals i de tota mena, tutorials per moure l’esquelet. I a les 8 del vespre aplaudíem l’entrega i risc dels sanitaris. Ara bé, després, quan ens van permetre cremar calories pel carrer i gaudir de l’aire net i de la primavera esclatant, tot anunciant les fases de la desescalada, ens va entrar el neguit. Sortides per franges d’edat i discursos oficials i de la premsa interpel·lant els adults entre 18 i 70 anys. Els dos extrems passen a ser ells i elles, sota tutela. I apareixen les presses pel traspàs d’una fase a la següent, retrobaments imprudents, carrers i terrasses ocupades en excés, festes irresponsables.
Al mateix temps, però, la pobresa extrema augmenta, les protestes per la mort de l’afroamericà George Floyd ens tapen el racisme de la nostra societat, que utilitza els migrants per abastir-nos de menjar, però els deixa tirats al carrer i tampoc no els regularitzarà un cop acabin el seu contracte. Mesures que fan contenta la ultradreta, ocupada a muntar exhibicions vomitives als carrers i al parlament espanyol.
Hi ha molta feina a fer. Mentre la virulència de la Covid-19 s’apaivaga, espero que no tornem a ser el que érem, perquè el camí que dúiem no ens portava a bon lloc. És cert que el que tenim al davant és una crisi social i econòmica terrible, però si encetem el debat i li donem continuïtat, tinc esperances que aconseguirem millorar.
