[Per Josep Mercadé, periodista]
Proposo un exercici: posar-nos davant del mirall de casa i preguntar-nos si ens veiem diferents. Em preguntareu: en relació amb què? La resposta no pot ser cap altra que els set mesos que han passat des que va començar tot. Crec que la majoria direm que ens veiem igual. Potser, els més observadors, consideren que tenim la mirada més trista, apagada i, fins i tot, temorosa… El cert és que, com diu la cançó, quan tot s’acaba torna a començar. I sí, certament, vivim en aquest vaivé que ens fa sentir diferents en relació amb el nostre entorn més immediat.
Nosaltres potser no hem canviat, però les circumstàncies que vivim des de fa set mesos ens han obligat a canviar el registre de gairebé tot. Ens esforcem per adaptar-nos, però m’atreviria a dir que cada cop ens costa més. En aquest panorama entrem en el setè mes de pandèmia coincidint amb la tardor. Un període per assaborir el tancament pensant en trobades a la vora del foc envoltats de persones que estimem. Fins a l’arribada de la Covid-19 havíem gaudit de la reclusió tardoral i després de la hivernal pensant en l’explosió de la primavera.
Aquest any, però, tot això ens ha canviat. L’arribada dels dies curts i el fred fan témer alteracions emocionals en persones que mai haurien pensat en una situació depressiva. La causa és aquesta manca de contacte que, ens diuen, imposa la pandèmia. Davant d’això, i del que ha de venir les properes setmanes, com ens podem preparar? No hi ha cap recepta màgica, ja que ens ha agafat a tots per sorpresa.
La part bona de tot plegat és que amb set mesos de pandèmia potser disposem d’elements que, si els sabem fer servir com cal, ens poden ajudar a fer front a aquest llarg període que tenim davant nostre. El fet que s’acostin dates assenyalades (Castanyada i festes nadalenques) ens fa pensar més en les dificultats que no pas en la diferència dels moments que ens toca viure. Aquí segurament s’amaga el punt clau de tot plegat. Saber gaudir de tot allò que ens passa i fer front a les dificultats.
Això no ha de ser, necessàriament, un consol per a babaus. Simplement adonar-nos que estem en uns moments diferents. Només depèn de nosaltres que puguem sortir-ne més enfortits. Com que més que mai ens fan ser individualistes, aprofitem-ho per ser més resilients i capaços per superar aquesta i moltes altres adversitats.
