He de confessar que no soc de Sabadell. Però quan vaig començar a fer vida a la ciutat ara fa vint anys em vaig adonar que els sabadellencs tenien costums molt pròpies i arrelades, a banda d’un vocabulari propi –que reconec que em costava d’entendre–. Una de les que més em va sorprendre era la de ramblejar. Allò que jo sempre he anomenat: “Rambla amunt, Rambla avall”. I és que de veritat que dissabtes i diumenges és un goig veure el Centre ple de gent caminant.
També s’ha de dir que és passejar per passejar. Portar el gos, anar amb fills amb les bicicletes o els patinets, demostrar l’amor agafat de la mà de la parella… I creuar-te amb un veí, un amic de tota la vida o un company de feina. Petar la xerrada sobre el partit del Sabadell, sobre la feina o recordar l’última festa amb qui vas coincidir. A més, una altra característica dels sabadellencs que ramblegen és que n’hi ha de totes les edats. La tradició ha passat de pares a fills. I és molt comú veure com les noves generacions caminen per l’eix central de la ciutat. S’ha de dir que, pel que tinc entès, el Passeig i Racó del Campanar havien estat sempre el centre neuràlgic del jovent. Potser ara no és tan evident, però certament s’hi apleguen joves com a punt de trobada.
De tot plegat, el que més em sorprèn i sovint critico amb certa ironia i burla és que sempre hi ha el mateix a la Rambla. És a dir, potser el dissabte l’atractiu és l’obertura de les botigues. Però ramblejar diumenge es limita a l’intercanvi de mirades amb les persones que et creues durant el camí. He de confessar que una de les meves aficions és veure quins locals han tancat i quins han obert de nous.
Cal ser just i parlar d’altres tradicions relacionades a ramblejar: comprar fuet, formatge o algun dolç a les paradetes situades a la plaça del Doctor Robert. Prendre un aperitiu o una cervesa en una terrassa és una altra activitat que estaria en qualsevol guia turística de Sabadell, així com comprar xips a la xurreria La Floresta. Tampoc puc evitar mirar les pel·lícules quan arribo al cinema Imperial, amb la il·lusió d’anar-hi algun dia.
Així doncs, la Covid ha pogut eliminar moltes coses, però clarament no ha pogut amb aquest costum incrustat a l’ADN dels sabadellencs. Ans al contrari, passejar aquests dies de confinament perimetral suposa una autèntica odissea per la quantitat de vianants que t’hi trobes.
Les condicions han canviat, ara a penes pots reconèixer la gent amb qui creues la mirada per la mascareta. Fins i tot, et pot envair la tristor quan veus més locals tancats dels que t’agradaria.
I jo que sempre he bromejat amb el costum de ramblejar, ara en soc el màxim defensor. Amb totes les restriccions que tenim a sobre, potser és de les poques coses que ens queden. Per tant, si aquest cap de setmana la Rambla torna a estar plena, en lloc de criticar-ho, ho elogiaré. El sabadellenquisme és això.
