[Per Francesc Camps Palou, arquitecte]
És la por al buit. És antic i comú en tothom. Més enllà del buit metafísic –últimament persistent–, la por al buit és quotidiana: hi ha por a un futur aparentment incert, a una opció personal arriscada, a afrontar el paper en blanc… En definitiva, hi ha por a encarar decisions transcendents.
En urbanisme i en arquitectura també es dona, cada dia, davant d’un no-res aparent perquè, curiosament, el buit quasi no existeix. El que ha passat a Sabadell amb el conjunt que anomenem el Passeig és por.
El Passeig ha anat patint temors ja des del concurs que es va convocar als primers 2000. Les vuit propostes presentades oferien un únic “lloc-catifa” amb elements –pèrgola o similar– com deixats caure a sobre el llenç imaginari. Sobretot entapissaven la cosa amb un paviment continu i uniforme que provocava un resultat silenciós, líquid, com si l’aigua de pluja i la contemplació circulants per aquell lloc tinguessin assegurada l’evacuació. No acollien, ni recollien, només miraven cap a terra, com si la ciutat no comptés. Era una catifa llarguíssima amb dificultats per saber quan havia de finalitzar, i per què. Era delit per la flexibilitat? O por a afrontar les seves pegues, a aprofitar els avantatges, a reconèixer les seves vores –el bastiment d’aquest quadre–, és a dir, les façanes i els carrers que envolten i donen les formes a aquest gran buit? El concurs es va declarar desert. Bé. Però es va tirar per aquí.
Sol haver-hi diverses maneres d’afrontar el buit en l’espai públic. Des de passar de llarg i fer com si res, fins a reproduir amb zel arqueològic un moment congelat del passat, això sí, amb la dificultat de saber amb certesa quin moment és millor que quin. Fixem-nos, però, en tres d’elles. Una consisteix a intervenir sense alterar el buit i sortir corrents. Una altra consisteix a omplir nerviosament l’espai de coses com a gest reactiu al neguit. I la tercera tracta de construir un relat nodrint-se del mateix buit, utilitzant-lo i oferint una proposta amb intenció d’ús, expressió i sentit, observant, compilant, i intentant crear un nou i millor escenari a partir del que ja és –o ja era i ens serveix encara– amb alguna decisió arriscada, també. Aquesta última no és l’opció fàcil, perquè no només ha de construir un espai millor a partir del que ens ofereix, sinó que basteix una estratègia de nou i un posicionament a anys vista. Però acostuma a ser l’òptima.
Fins ara s’ha actuat segons les dues primeres. Inicialment es va intervenir aportant objectes intercanviables sobre el tapís infinit –bancs, testos d’arbres alineats pel pas del bus, aparcaments bici, terrasses senceres–, bastant silenci i ganes de marxar. Amb la segona, ara imminent, es farciran els espais sospitosos de semblar buits amb més verd (és naturalització?), aigua petita, gadgets entre ocurrents i previsiblement caducables com a remei a la por, però sense saber què ve a referir-se tot plegat. De debò que hi haurà una pantalla on projectar, entre altres putxinel·lis, imatges de l’antic brollador!?. Cap de les dues ha reconegut aquelles vores, no les veu ni les fa jugar a favor. Es van afegint elements espessint cada vegada més l’espai, intentant resoldre el buit. No hi haurà lloc, o llocs, sinó que tendirà a ser una xarranca d’ocurrències i intersticis.
Per començar, el que en diem el Passeig són diverses coses, no una de sola. És un espai allargassat i manifestament fraccionat que va des de la cantonada de l’antic Euterpe, fins a la plaça de l’Àngel, amb quasi 350 metres de llargada. És enrevessat i ple de trampes en els desnivells, en les perspectives, fruit tot plegat de la implacable successió de buidats i pèrdues, des dels primers Escolapis fins a l’últim Passeig, passant per les peixateries, les cases, els portals, les palmeres, el templet modernista, la Plaça Major… Però també ric, variat i suggeridor, si descartem la barroera i imperdonable posició de les escales, les ventilacions i les sortides d’emergència dels FGC, esclar. Aquest tema dona per a un altre article. O dos.
És una successió de cinc llocs amb identitat i vores ben diferents. La plaça del Dr. Robert, endreçada i estàtica, gairebé clàssica, delimitada per un perímetre prou regular. Més propera a l’institucional que al civil. El Racó del Campanar, acollidor i arrecerat. Fa antic. Gens regular. Té un Tàpies, o té una campana, segons es miri. El passeig de la Plaça Major, dinàmic, exposat i convertit gràcies a les façanes que l’abriguen en un petit circ allargassat i amable per a la trobada, un foyer urbà arrapat a la memòria de la ciutat que, amb un espai central obert dedicat precisament a passejar –observar i ser observat– havia funcionat perfectament. Era un buit controlat, identificable, viscut i simbòlic. Era i és el nostre espai civil de sempre.
El quart és el passeig de Manresa, un carrer únic i magnífic, trencador als anys 60 i perfectament vigent encara, obra de l’injustament oblidat arquitecte Gabriel Bracons, en què la part central es converteix en objecte de les mirades de qui està sota porxo. Una part central que cal mantenir lliure de coses estranyes com, per exemple –i Déu no ho vulgui–, entrades d’aparcaments que l’ocupessin, o coses així, inimaginables. I, finalment, la plaça de l’Àngel, un petit saló urbà com pocs en tenim. Per no parlar de l’entorn de carrers i elements patrimonials no menors, imprescindibles per entendre tota l’àrea. Per cert, què farem del Vapor Turull?
Són diversos, igual que divers i ric és transitar a través de tots ells de punta a punta. Ciutat, en definitiva. És precisament aquesta personalitat fragmentada el que li dona identitat pròpia.
Els punts d’encontre entre ells són tan importants com la resta, o més. N’hi ha dos de principals. Un és la trobada entre els passeigs. Aquest extrem del petit circ havia disposat d’un recurs perspectiu inqüestionable, el sortidor. Aquest element vertical tenia diverses funcions, marcava i ancorava a terra –amb el seu vas rodó– un dels extrems d’aquest espai, però sobretot aconseguia que un simple doll d’aigua dret fes confluir les perspectives dels dos passeigs i la del carrer de la Palanca. Simple, fàcil. Un esvelt obstacle visual que solucionava perspectives i definia el lloc, una astúcia antiga i enormement útil.
L’altre punt d’encontre és el crític, el papu major. Si el conjunt és rar de solucionar, aquest punt és la prova de foc. Ningú s’ha atrevit a colonitzar-lo, ni tan sols a posar-li nom. Se l’ha intentat amagar sota la catifa, però és obstinadament present. Es tracta de la confluència entre la plaça del Dr. Robert, el passeig de la Plaça Major, el Racó del Campanar i el carrer del Pedregar. És al mig de tot plegat. Entre el civil i l’institucional. És un buit dintre del buit. Té, però, tant aquelles propietats de confluència de perspectives –Racó, Pedregar, Passeig i Rambla–, com la capacitat de relligar aquests espais contigus.
Aquests dos emplaçaments són, probablement, la clau de volta d’aquest ric mosaic ara emmudit, i que permetria desenredar la resta. Són “buits dintre del buit”, i no afrontar-los significa no sortir-se’n.
Els dos nodes necessiten, amb el reconeixement dels cinc espais –escoltant, recuperant i millorant la seva individual naturalesa–, una intervenció clara i intencionada. Fins i tot simbòlica, que podria ajudar a explicar la ciutat a través de tot allò que ha restat invariable en el temps. Una intervenció més elaborada, això sí, que plantar un rètol amb el propi nom de la ciutat. Sabadell ha crescut a l’ombra de les decadències i les renaixences, és el recull d’esforços de multitud de persones de diversa procedència que l’han fet i la fan ser el que és, pura resistència i creativitat.
Des del concurs no ha passat gran cosa, excepte que en aquesta zona sensible s’ha manifestat durant massa temps un cruel fenomen, el que connecta aquest espai sense encís amb la decadència identitària i anímica (d’ànima) que ha marcat Sabadell les últimes dècades. Potser aquest buit d’ànima i el buit físic es retroalimenten. Potser és precisament el buit el que ens mostra com ressorgir, sense por. Fem-ho.
