[Marta Tricuera, actriu]
Shakespeare, Tennessee Williams, Valle Inclán, Eduardo de Filippo, Strindberg, Txékhov, Espriu, Miller, Sagarra, Gógol, Brecht, Goldoni, Guimerà i Pirandello tenen com a mínim dues coses en comú: són homes i les seves obres s’han pogut veure al Teatre del Sol. Un dels espais amb més ànima del cor de Sabadell ha estat clausurat per l’Ajuntament al·legant problemes de seguretat.
Per a alguns només és un edifici vell que molesta i pot ser perillós, per a uns altres és un espai que ens ha permès experimentar aquesta cosa tan preuada i necessària que es diu llibertat.
La llibertat de fer, de sentir, d’expressar, de compartir, d’emocionar, de fer riure, d’aprendre, de representar la vida i així fer més fàcil el camí.
És inevitable passar per davant de l’edifici i rememorar les històries viscudes; darrere de cada espectacle hi ha mesos de feina, hores que passen a poc a poc memoritzant el text, la il·lusió que va i que ve segons el dia; el moment esperat d’emprovar el vestuari i començar a caminar amb les sabates del personatge, el dia que t’ensenyen com va l’escenografia…
I allà, al bell mig de les fustes encara mal tallades i el terra ple de sarrina hi ha l’alma mater de la casa, Ramon Ribalta, que com un nen amb sabates noves t’explica que allà hi haurà una taula on et recolzaràs per dir la frase amb més força, i t’ho fa fer encara que allà no hi hagi res i t’encomana aquella il·lusió que fa venir nervis i felicitat a parts iguals. Encara falten mesos per estrenar, però tot l’engranatge ja funciona, sempre funciona al temple del teatre.
Per aquelles escales han pujat milers de persones que, quan arriba el fred, volen abrigar l’ànima amb una mica de cultura. Anar a veure l’amic, la cosina, al tiet, al fill o la mare que estrenen obra al Sol s’ha convertit en una clàssica activitat sabadellenca. Després segur que la vetllada acaba amb unes birres i unes braves al Morrosko, com hauria fet Shakespeare.
Escric aquestes ratlles amb el convenciment que des de l’Administració s’hi farà tot el possible, sobretot sabent que el 2024 Sabadell serà la Capital de la Cultura Catalana.
Quin error més gran seria deixar morir un emblema de la ciutat, oi?
