[Vicenç Casals Costa. Geògraf, veí del barri de Campoamor]
Des de voltants de l’any 2000 s’ha incrementat de forma notable l’ús dels parcs públics. I encara més arran del començament de l’actual pandèmia de coronavirus.
És fàcil adonar-se que aquest increment es relaciona amb la situació de crisi per la qual transitem. És un fet general a tot l’espai públic: també als carrers, a les platges i als espais periurbans.
Per què la gent surt al carrer? Hi ha motius higiènics, vinculats a les mesures de control pandèmic, però això no ho explica tot. Sembla haver-n’hi d’altres, alguns de tipus culturals, altres de tipus econòmic.
La societat catalana i sabadellenca, ha canviat notablement en el que portem del segle XXI.
La globalització, les polítiques neoliberals, les crisis, les onades migratòries i l’atur estructural (sobretot de la joventut), han configurat un panorama social en el qual una part important de la gent jove juga el paper de nous proletari, com anomenaven el romans a la capa més baixa de la seva societat. Són els nous desheretats de la terra, els pobres del món, amb un futur que sovint es percep com gairebé inexistent.
Una part important d’aquesta gent és la que des de fa uns anys ocupa l’espai públic. Algunes tradicions culturals hi tenen a veure, però sobretot és una resposta a les pressions consumistes a les quals aquest segment de la població es veu sotmesa, por totes les vies i mitjans, sobretot en relació amb l’oci, gairebé sempre de molt limitat assoliment. Llavors, l’alternativa és la recerca de l’oci de low cost, la distracció barata, que aquesta població ha trobat als parcs, sota formes diverses.
El Parc Central del Vallès, a cavall entre els municipis de Sabadell i Barberà del Vallès, n’és un bon exemple, on hi ha una diversitat d’activitats realment notable, i expressions culturals ètnicament diferenciades. Generalment sense problemes, però, d’un temps ençà, han començat a manifestar-se’n, com, la matinada del diumenge 4 de juliol, que van esclatar.
Les primeres hores de la nit del dia 4, la concentració de proletari, al parc, va multiplicar-se, fins potser superar la seva capacitat de càrrega. El resultat foren baralles amb algun ferit i algun detingut, nombroses trucades a la policia dels veïns als que la “festa” els hi resultava sonorament insuportable. Finalment, el desallotjament, cap a les 4 de la matinada, per part de nombroses dotacions dels Mossos d’Esquadra en una espectacular intervenció de les unitats mòbils que, avançant en línia amb les pampallugues de les llums, les sirenes i la megafonia van empènyer a fons els joves cap als carrers perimetrals del parc. Allà, corredisses, encreuament de contenidors, llançaments d’objectes i algun intent de calar-hi foc que no va prosperar, potser perquè ningú estava preparat encara per fer-ho. El parentiu de la situació amb els violents esdeveniments de les banlieu parisenques de fa uns anys -o els més recents de Barcelona-, són fàcils d’imaginar.
Al Parc Central del Vallès, situat al sud de Sabadell i al nord de Barberà hi ha presents altres elements. Aquest parc intermunicipal era gestionat, des del 1996 fins al 2012, per un Consorci, que l’any 2012 fou dissolt, sembla que per “raons pressupostàries”. Des de llavors, cada ajuntament s’encarrega de la seva part, però hi ha una falta total de gestió unitària. Gestió, en un parc com aquest, vol dir quelcom més que segar la gespa –quan se sega— buidar les papereres o netejar els vials –quan es netegen. Vol dir gestionar la pluralitat dels usuaris, evitant conflictes i buscar una interrelació col·laborativa entre element culturals diversos. Em consta que alguna cosa d’això es va voler fer anys enrere, lloable iniciativa que ara ja és història.
La matinada del 4 de juliol ha estat un avís del que podia haver estat molt pitjor. Potser ja seria hora que els ajuntaments implicats en prenguessin nota.
