Un bon amic meu fa uns anys va decidir deixar la multinacional nord-americana on treballava i marxar a l’Amèrica del Sud. Cercant un objectiu lloable va abandonar l’alta direcció pel projecte educatiu que li va proposar una ONG. Va viure en un país andí durant un any amb l’objectiu d’aplicar els seus coneixements i experiència gestionant amb rigor una important suma de recursos en material escolar entre la canalla de pobles rurals on les mancances de tota mena eren grans. A vegades que en parlem m’explica que “en tot el temps que vaig estar allà no vaig aconseguir entregar ni un llapis ni una goma a cap nen”. Totes les corrupteles i xarxes mafioses locals van fer impossible aquest senzill objectiu.
Sovint coincideixo amb una mare de la classe de la meva filla, la sabadellenca Roser Fernández Taulé (1982), coordinadora assistencial del sector mèdic amb un ampli currículum nacional i internacional i emprenedora social, i mentre la canalla juga a la plaça, a voltes m’explica les seves experiències de cooperació a Nicaragua i a diferents països de l’Àfrica a principis dels 2000. Cal deixar clar que la Roser és una persona molt allunyada de l’esnobisme aquell que tenim força vegades a Occident, i que fem servir per netejar les nostres consciències i les seves conclusions agredolces em semblen força semblants a les que abans comentava del meu amic.
De ben joveneta, als 18 anys, va marxar a la Nicaragua sandinista, allà fins i tot va tenir ocasió de conèixer en persona a Daniel Ortega exguerriller i actual president del país. Va treballar per una ONG ubicada a Matagalpa dedicada a donar suport a mainada que vivia al carrer. Els principals objectius van ser construir una escola per a nens amb disminucions físiques i psíquiques, ajudar mares i formar i donar tota mena de suport assistencial.
La cosa es complica quan m’explica el període a l’Àfrica, em parla de situacions molt dures i fosques que em costen de reproduir en aquest article. El valor de la vida a molts llocs del continent africà fa que amb el nostre marc mental de valors es faci difícil d’entendre.
A l’Àfrica hi comença a anar als 21 anys i allà comprova una pitjor situació sanitària que a Nicaragua, s’especialitza amb malalties respiratòries i la malària, treballa per a una ONG en què ajuden persones amb sordesa, comparteix experiències amb congregacions de monges catòliques que sempre estan presents en el territori i que, deixant de banda les creences sobre la fe, posa com a gran exemple de solidaritat i valentia en un entorn hostil. En aquest territori va haver de viure a prop del fastigós negoci del tràfic d’òrgans i, per tant, de la maldat humana en la seva màxima expressió.
Després d’escoltar persones com la Roser, el meu resum a les seves exposicions seria que la solidaritat com la veiem nosaltres no soluciona definitivament les mancances d’altres societats, que primer cal entendre-les per poder fer-ho bé, que quan el col·laborador marxa, les persones a qui ha ajudat tornen a la situació d’inici, que per un motiu o altre sempre hi ha interessos contraposats que dificulten la cooperació i que si volem ajudar, a vegades no cal anar lluny, a casa nostra hi ha un munt de col·lectius que necessiten ajuda.
Per acabar, cal dir que penso que aquestes experiències personals s’haurien d’explicar a les escoles. Són de gran valor i tenim l’actiu humà a tocar.
Nota: em solidaritzo plenament amb el patiment de pares i mares de joves emprenedors socials que marxen a països en situacions complicades.
