[Per Anna Lara, regidora de la Crida per Sabadell]
Si bé no tots els centres d’atenció primària queden propers a la població que ha d’atendre, sí que tenen per principi intentar certa centralitat, i això vol dir que la major part de la gent que hi va no té un temps excessiu per desplaçar-se fins al CAP. Però què passaria si desapareguessin els CAP i a tots ens toqués repartir-nos en dos centres de la ciutat? Doncs que indubtablement hi hauria a qui li tocaria caminar moltíssim per arribar al metge, i això és el que sembla que volen fer amb la pediatria a Sabadell. Heu provat d’anar a ritme d’infant per mitja ciutat?
Amb la pandèmia vam aturar les ciutats com les coneixíem, però en les diferents etapes de recuperació hem tornat –en molts àmbits– exactament a les mateixes problemàtiques de sempre, bé, amb alguns afegits. El primer, que han crescut les desigualtats amb aquesta crisi i, en segon lloc, que malauradament la crisi social i sanitària no ha servit com a aprenentatge. Això, hem d’afegir que la pressa per la recuperació econòmica ha fet els diferents governs amnèsics d’un dels valors més potents que ens va dur la pandèmia: la comunitat com a motor.
Grans ciutats –i algunes més petites– han establert conceptes com la ciutat dels 15 minuts. Això vol dir que caminant en un quart d’hora haurem arribat a resoldre gairebé qualsevol necessitat bàsica. La plataforma PEUS presentava fa uns mesos el metrominut de Sabadell. I comunitat i mobilitat s’entrelliguem molt. Conèixer les distàncies per anar-hi a peu, contaminar menys, descongestionar les ciutats, conèixer més racons del barri, fer comunitat, teixir xarxes. I és que caminar –el més vell dels recursos– és una potentíssima eina per a la comunitat. Mentre que escurçar distàncies és reconegut arreu del món, a Sabadell ens trobem l’absurd que el servei de pediatria vol centralitzar-se.
La Crida vam lamentar que l’atenció de serveis socials se centralitzés, i desapareguessin dels CAP, sense substituts a l’entorn. I ens sembla intolerable que l’única resposta davant l’escassetat de persones pediatres siguin eliminar la pediatria dels CAP per centralitzar-la en uns pocs punts de la ciutat. Ens diran que és un tema d’eficiència, però només els sortiran els números si deixen fora un munt d’elements de la realitat.
És una retallada a la salut, per seguir estripant l’atenció primària, la més propera al barri. I no, encara que els pediatres siguin els mateixos, el servei a la ciutat no és el mateix. Aquests experiments no valoren en cap moment l’increment de les distàncies amb casa, amb l’escola dels infants, com es passen a fer aquests desplaçaments, si coneixem la pediatra, i ella els companys de classe, del barri, el que hi fem, tot això, també compta. També compta, i molt, l’impacte de gènere d’aquestes mesures. L’enquesta de l’ús del temps mostra clarament com hi ha un biaix de gènere i les dones són qui més cura tenen dels infants i les que més caminen i fan servir el transport públic per a desplaçar-se. Incrementar els temps dels desplaçaments no fa més que fer créixer aquestes desigualtats. On queda això reflectit en els indicadors del servei? Ni rastre, mai.
Hem hagut d’acceptar que s’incrementin els temps d’espera per a tot, que algunes proves mèdiques directament no es facin, que no es facin seguiments dels infants sense cap explicació, sistemes d’atenció virtual que no van bé per a tothom i que de vegades no són el que necessitem.
Vivim un procés constant d’allunyar els centres sanitaris de les persones i això ha de tenir un límit. Vivim una emergència ecològica, social i, per tant, també democràtica, econòmica i sanitària i ens calen tots els recursos per trencar el model polític i econòmic actual. I el que segur que no ens cal són mesures que allunyin els espais de salut dels nostres barris.
Nota de l’editor: El D.S. obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
