[Per Josep Gisbert, periodista]
“Fa vuit anys que els ucraïnesos no compleixen els acords de Minsk”, es lamenta la Tatiana, que denuncia que durant tot aquest temps han estat “bombardejant i matant la gent”, i malgrat això “aquí no se n’ha parlat”, perquè “només es donen imatges de Kíiv, però no de les destrosses del Donbass”. La Tatiana és una ciutadana russa establerta a Sabadell, natural de Grozni, capital de Txetxènia, i el seu testimoni, recollit pel Diari de Sabadell, és la clara demostració que la guerra de Rússia contra Ucraïna no es pot analitzar exclusivament en termes de bons i dolents. És l’evidència que no es tracta d’un assumpte de blanc o negre, sinó que en l’àmplia tonalitat de grisos que té el conflicte armat s’hi amaguen tot un seguit de responsabilitats compartides de la comunitat internacional.
És inqüestionable que Vladímir Putin s’ha convertit en un monstre extremament perillós. El problema és qui ha alimentat la bèstia: qui va fer sang de la caiguda de l’URSS, qui va menystenir i es va burlar del paper i les possibilitats de Rússia, qui es va dedicar a buscar la complicitat dels antics països de l’òrbita soviètica i a allunyar-los de la Rússia precisament postsoviètica, qui allà on abans hi havia hagut el Pacte de Varsòvia hi va plantificar l’OTAN també sense comptar amb Rússia, qui, en definitiva, ha incomplert els acords que es van assolir aleshores. Tanta pressió –una personalitat com Noam Chomsky advertia el 2015 de tot el que està passant ara– ha acabat provocant aquesta explosió bèl·lica de conseqüències imprevisibles, com l’ofec que els guanyadors de la Primera Guerra Mundial van imposar a Alemanya va donar ales a un altre monstre com Adolf Hitler. Res, tanmateix, no justifica les atrocitats de llavors ni tampoc les d’ara, però hauria de fer pensar, sobretot a un actor destacat en ambdós casos: Europa.
Una Europa, revestida d’Unió Europea (UE), que ha aprofitat per reforçar la unitat interna al voltant d’una qüestió tan delicada com la seguretat, amb reaccions com la de censurar l’emissió de mitjans de comunicació russos que vulnera el dret fonamental de la llibertat d’expressió i denota la deriva autoritària en què d’un temps ençà han entrat les democràcies occidentals. De la mateixa manera que no és acceptable que les culpes de la guerra recaiguin sobre artistes i esportistes russos que fins ara eren valorats per les seves capacitats i no per la seva afinitat amb Putin i que a partir d’ara resulta que ho seran no per les seves capacitats, sinó per la seva afinitat amb Putin. Per molt que desagradi, perseguir algú per la seva ideologia és maccarthisme. I qui pretén combatre un monstre no pot cometre les seves mateixes vileses.
L’oficialisme europeu, a més, està imposant un relat que pot resultar tan diabòlic com el del mateix inquilí del Kremlin. Un missatge de defensa de la independència d’Ucraïna, que certament és innegociable, però que amaga les reivindicacions també legítimes de les repúbliques del Donbass, Donetsk i Luhansk, que des dels respectius referèndums d’independència del 2014 aspiren a anar-se’n i que des de llavors estan en guerra. I un discurs que fins i tot a Catalunya ha estat comprat pels partits dits independentistes, com si el dret d’autodeterminació es tractés només d’invocar-lo quan convé als interessos propis.
La Tatiana creu que aquesta guerra servirà per “canviar el règim mundial”, en el qual fins ara ha manat els Estats Units i a partir d’ara serà diferent. Segurament no li faltarà raó, sobretot a la vista del trist paper internacional que està jugant l’Amèrica del Nord de Joe Biden. I caldrà estar molt atents al rol d’altres protagonistes com la Xina. Tot, això sí, si abans la desesperació d’una ment perversa com Putin no ha activat el botó nuclear i no tan sols ha desencadenat la Tercera Guerra Mundial, sinó que ho ha engegat tot a rodar.
