[Per Manel Camps Bosser, periodista]
La magnitud de l’obra empresarial i l’enorme aportació que Ferran Casablancas i Planell va fer al progrés de la indústria tèxtil mundial han deixat sempre en un segon pla el seu paper també importantíssim al capdavant del Banc de Sabadell, entitat que va presidir durant més de dues dècades en dos períodes diferenciats, abans i després de la Guerra Civil, i amb una actuació que va ser determinant en ambdós casos per salvar l’entitat i consolidar-la. Els anys de la seva presidència i tot el que el banc va fer amb ell al capdavant és una faceta poc coneguda de la seva vida que permet arrodonir encara més el perfil humà i professional d’aquest sabadellenc i català universal que ara, gràcies al Col·legi d’Enginyers de Catalunya i al Museu d’Història de la nostra ciutat, ha estat recordat també com un excel·lent enginyer empíric.
La primavera del 1926, quan el Banc de Sabadell va viure la crisi més greu i va estar a punt de desaparèixer, Casablancas va ser un dels accionistes influents que van treballar per trobar una solució ràpida que resolgués la inesperada insolvència que patia l’entitat. Aleshores tenia 52 anys i gaudia del reconeixement unànime de la ciutat pel seu tarannà i pel seu èxit com a empresari. A la ciutat no n’hi havia cap altre que encarnés la credibilitat que necessitaven els accionistes i els creditors i tots els conciutadans que estaven decidits a fer l’esforç de salvar el banc.
El seu pare, Ferran Casablancas i Peig, empresari aprestador i innovador com ell, n’havia estat un dels fundadors, l’any 1881, i ell assumia aleshores el desafiament de salvar i recuperar el banc, refundant-lo i dirigint la seva restauració econòmica i financera. Va acceptar la presidència en un moment tan difícil perquè n’era un accionista fundacional i perquè era ben conscient que la ciutat que tant estimava no podia perdre el banc de cap manera.
Aquest primer mandat va durar nou anys, fins a la tardor del 1935. Anys de dictadura, dictablanda i república –inclosos el Bienni Negre, l’intent secessionista i la revolució del 6 d’octubre del 1934– i la gran crisi mundial del 1929. Un període, doncs, difícil, molt marcat per les crisis i la radicalització dels conflictes socials, en què l’actuació dels dirigents del banc i la compenetració entre el banc i les forces productores i econòmiques locals van fer que l’entitat progressés de manera creixent i continuada. Amb uns actius totals de 41,4 milions de pessetes i 38 empleats, el balanç del banc era un 25 % més gran que el que tenia quan va esclatar la crisi del 1926, quan Casablancas es va haver de posar al capdavant de l’entitat, i els beneficis eren un 95 % superiors. En els anys que Ferran Casablancas va presidir-lo, el banc, a més de salvar-se de la desaparició, va evolucionar d’una manera uniformement ascendent i, any rere any, les principals magnituds financeres van registrar augments moderats.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, i tement per la seva vida, Casablancas va marxar a Manchester i no va tornar a Sabadell fins a l’estiu del 1939. Quatre anys més tard, es va reincorporar al Banc de Sabadell com a vocal director de la Junta de Govern per cobrir una vacant, fins que, el febrer del 1946, va ser elegit de nou per presidir-lo en una etapa igualment complexa i difícil com la de la postguerra civil. La seva reelecció va ser un fet excepcional en la història de l’entitat que només s’explica per l’enorme prestigi personal que tenia Casablancas i la solvència contrastada de la seva executòria.
El senyor Fernando, com molts l’anomenaven afectuosament, va tornar així a assumir la màxima responsabilitat al capdavant de la junta rectora del banc, que aleshores va passar a denominar-se Consell d’Administració. Iniciava d’aquesta manera el seu segon mandat, que duraria catorze anys i estaria totalment dedicat a la definitiva consolidació de l’entitat. Tenia aleshores 72 anys. En tota aquesta segona etapa, va tenir al seu costat, com a primer executiu, Francesc Monràs i Ustrell, el directiu amb qui més confiança tenia. El tàndem que formaven va ser clau per a la represa i va marcar una època.
Només uns mesos després que Casablancas assumís de nou la presidència, el banc va participar en una reunió impulsada per l’Ajuntament i convocada pel Gremi de Fabricants per mirar de resoldre el greu problema del subministrament d’aigua que patien des de feia molts anys la ciutat i la seva indústria tèxtil. Aquesta era una qüestió que preocupava molt Ferran Casablancas i per això s’hi va implicar d’una manera entusiasta i hi va implicar també el banc, que hi va ser representat pel conseller-secretari, Joan Llonch i Salas, i el conseller-director, Joan Crusafon i Mutlló. Més endavant, el 1949, quan finalment es va crear la Companyia d’Aigües de Sabadell, el Banc de Sabadell va ser-ne un accionista fundacional.
A l’inici de la nova dècada dels anys cinquanta, els directius del banc van viure l’absorció del Banc Hispano Colonial, el primer banc de Catalunya i cinquè banc espanyol, pel Banco Central, per la via d’una compra d’accions continuada. L’operació va posar en alerta el Consell d’Administració que presidia Casablancas, ja que tenir el capital dispers entre uns centenars d’accionistes i que tant el preu com la transmissió de les accions no estiguessin regulats era un risc per al banc, que podia posar en perill la seva independència, un principi fundacional al qual no volien renunciar mai. Per això, l’any 1952, van aprofitar l’obligada adaptació a la nova llei de societats anònimes per introduir la sindicació d’accions als estatuts, una mesura que els accionistes van aprovar majoritàriament i que va entrar en vigor l’1 de gener del 1954.
Va ser una decisió històrica i una mesura defensiva que refermava la voluntat de Casablancas i de la resta de dirigents i accionistes del banc de mantenir l’entitat independent i vinculada al teixit econòmic de Sabadell, allunyant-la de moviments d’especulació financera sobre les accions i, sobretot, de ser absorbida per un banc més gran i més distant dels interessos històrics del Banc de Sabadell. El blindatge i el tancament va ser una actuació magnífica i estratègica per al banc que li va permetre créixer i desenvolupar-se a l’aixopluc de possibles ofertes per part de bancs compradors.
Dos pactes d’accionistes, el del 1926 i el del 1953, van ser determinants en la història del banc. L’un per salvar-lo de la fallida i l’altre per salvar-lo de la molt probable absorció per una altra entitat més gran. Acords històrics sota la presidència de Casablancas que van permetre que el banc seguís el seu camí i mantingués la seva independència, manifestant-se així també el tarannà pragmàtic i resolutiu de les persones que el dirigien.
També sota la presidència de Casablancas, el banc va canviar de seu, ubicada, des de març del 1883 i en règim de lloguer, a la planta baixa de la seu del Gremi de Fabricants de Sabadell, al número 30 del carrer de Sant Quirze. Al president li feia il·lusió que el banc pogués tenir una seu de propietat ben representativa i que fes evident el seu èxit social i financer. Les obres de la seu nova van començar el juny del 1951 sota la direcció de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí. Tres anys més tard, el 26 de juny del 1954, l’edifici es va inaugurar a la plaça de Sant Roc.
La dècada dels anys cinquanta va ser especialment pròspera per al Banc de Sabadell. Mai, i per motius diversos, no havia pogut encadenar un període tan llarg de prosperitat. Des de la crisi del 1926, el banc havia desenvolupat en tot moment una política bancària ortodoxa i aquesta ortodòxia professional el diferenciava d’altres entitats i havia impregnat la cultura de la casa, dels seus gestors i dels seus accionistes. L’entitat havia incorporat a la seva manera de ser i de fer les lliçons que li havia ensenyat la història i el seu èxit creixent era una conseqüència d’aquest aprenentatge assimilat i de la fidelitat a uns principis que durant els anys de Casablancas al capdavant del banc van quedar ben afermats.
El 21 d’octubre del 1960, Ferran Casablancas va morir a Barcelona. Per voluntat seva va ser enterrat al cementiri municipal de Sabadell. La mort va ser molt sentida per tota la plantilla, els accionistes i els clients. La seva proximitat i humanitat l’havien fet una persona molt estimada per tothom. Havia estat vocal o conseller del banc durant 25 anys i el president que més temps l’havia presidit fins aleshores: 23 anys. El balanç comptable que deixava era set vegades més gran i molt més robust que el que l’entitat tenia l’any 1946, quan va tornar a assumir-ne la presidència, i els beneficis s’havien multiplicat per vuit durant els catorze anys del seu segon mandat.
El 2024, quan Sabadell serà capital de la cultura catalana, farà 150 anys del naixement de Ferran Casablancas, potser seria bo recordar-lo en tota la seva dimensió, pública i privada, i difondre la seva ingent obra empresarial i social com un exemple imitable d’industrial humanista i molt preocupat pel benestar i el progrés de la seva ciutat.
