[Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Dijous passat vaig assistir a la cerimònia de lliurament dels premis Gent de Terrassa, que va tenir lloc en un escenari místic, com és la Seu d’Egara. Per la tarima de premiats van passar celebritats com Miki Núñez, Gemma Humet o Joan Carles Peris. Terrassencs reivindicant la seva vila, així com el paper de la premsa local, element indispensable enmig del desori de les xarxes socials i de la desinformació artificial que ens espera.
Em van impressionar les paraules de la Maria Jesús Comellas, doctora en Psicologia amb tota una vida dedicada a l’ensenyament. Va arremetre contra la burocràcia i el conformisme de l’Administració, que esdevé massa vegades un fre en lloc d’un agent facilitador. Que una persona amb la seva trajectòria animi els assistents a anar a contracorrent és quelcom que ens hauria de fer reflexionar profundament.
Acabats els parlaments dels premiats, la periodista que conduïa l’acte no va poder evitar fer un paral·lelisme entre el que acabàvem de presenciar i la campanya electoral, que casualment començava aquella mateixa nit. “Segur que serà molt més interessant el que heu dit avui aquí que el que sentirem en els propers dies”. Clar i català. Dissortadament, i merescudament, el descrèdit de la política ha assolit, al nostre país, cotes elevadíssimes.
Sota un cel encapotat, una llum fràgil es projectava sobre les pedres mil·lenàries del conjunt monumental. A una certa distància de les cadires on seien la majoria dels assistents i, alhora, en una posició privilegiada respecte a la barra de vins i pernil que havia d’obrir aviat, vaig trobar el gran Ander Zurimendi, cap de Cultura del Diari de Terrassa. Li vaig preguntar si pensava escriure alguna peça sobre les propostes culturals de les diferents candidatures. Em va respondre que, lamentablement, els partits polítics no veien la cultura com un element estratègic i diferenciador.
De tornada a Sabadell, vaig escoltar la ràdio. Es retransmetien en directe els aldarulls entre prookupes i prodesokupes a la plaça de la Bonanova. Una dialèctica única a Europa, de la qual no pot sorgir res de bo. Les campanyes electorals locals haurien de ser espais on poder exposar models de ciutat diversos i on la ciutadania pogués conèixer i avaluar projectes concrets. Tot al contrari, em temo que ens esperen dies de soroll i de fúria.
