[Elena Martínez Miralles. Exregidora d’Igualtat Dona-Home i de Joventut de l’Ajuntament de Sabadell]
Fa anys que l’actuació de gran part dels polítics s’ha convertit en una pilota d’indigència ètica, que va rodolant amb l’únic rumb d’agradar als poders fàctics de l’estat. El problema és més profund del que imaginem, i Sabadell no és una ciutat aliena a aquesta realitat.
Per revertir aquesta situació, calen accions que, principalment, vagin encaminades a guarir l’arrel de dos problemes. Un d’aquests problemes és l’existència d’una manca de separació i limitació real del poder. Tots sabem que el poder tendeix a fer-se més i més gran, i que, necessàriament, s’ha de limitar. La tirania i l’abús de poder neixen, principalment, de la manca de límits.
No obstant això, dins l’executiu d’aquesta ciutat, hi ha persones que tenen zero anys cotitzats fora de la política i més de 15 anys governant la ciutat, com si regir un Ajuntament fos una professió o una propietat. I, a més, ho fan adjudicant-se uns sous tan descarats que septupliquen, per exemple, el sou que cobren els professionals públics d’atenció a domicili i de serveis socials. Això hauria de fer avergonyir qualsevol persona amb un mínim de decència.
Per aquest motiu, és necessari que existeixin lleis que limitin el temps de permanència i els sous dels càrrecs públics. No fos cas que, tal com s’està demostrant, la conjunció de poder i diners els fes dedicar més temps a perpetuar-se en el govern i crear portes giratòries que no pas a resoldre els problemes de la gent.
I un segon problema amb què ens trobem són els pèssims nivells de governança, protagonitzats per persones que tenen més ego que valors i que han fet del mercantilisme, el conflicte d’interessos i el frau, la seva norma general de comportament. Cal observar els polítics de ben a prop i cercar-ne els que marquen la diferència pel seu tarannà, pels seus sentiments davant els problemes ciutadans, i per les seves accions íntimament lligades amb l’ètica i la bondat. Sense les persones bones, aquelles que tenen una capacitat d’empatia real, no podrem canviar res. Aquests són els polítics als quals hem de donar suport.
Creieu-me: no és gens fàcil ser en política i qüestionar el poder quan no té raó, denunciar les decisions que venen imposades o les pràctiques que s’allunyen de la legalitat. I, com més a prop ets del poder, més dur és. No és fàcil trencar inèrcies, trobar relleus, empoderar la gent i fer-li entendre que és un règim, allò a què ens enfrontem. No és fàcil que algunes persones entenguin la importància de tot el que ens hi juguem. Però, malgrat que costi, hem de rebel·lar-nos davant totes les pràctiques mafioses del poder; sobretot, per les persones que més pateixen la perversió i la impunitat del sistema fosc en què vivim.
Per sort, no tots els polítics són iguals. N’hem tingut exemples saludables a la ciutat com és el cas de la Carme Garcia, que va ser capaç de denunciar la corrupció i posar-se en contra tot el govern bustista, incloent-hi l’alcaldessa actual. Ella va tenir prou valentia per fer el pas. I també tenim exemples actuals de polítics que van amb la veritat pel davant, amb rigor i humilitat, com és el cas del Gabriel Fernàndez, alcaldable per Esquerra Republicana a les properes eleccions municipals del dia 28 de maig. Celebro que una persona de la seva vàlua humana i política hagi decidit liderar el canvi que aquesta ciutat necessita.
Gràcies pel teu ferm compromís, Gabriel. Entre totes, com diu la dita feminista, serem capaces de punxar la pilota i retornar a la política la dignitat que ningú li hauria d’haver pres mai.
