Xavier Mayor Farguell, especialista en Ecologia Aplicada a l’entorn i l’espai urbà
En el meu darrer article comentava que el darrer informe Living Planet Report 2022: Building a nature-positive society de WWF alertava sense embuts: «Estem empenyent la natura cap a l’abisme», on la pèrdua de la biodiversitat del planeta és un fet de grans conseqüències. Aquesta extinció massiva d’actius biològics s’està produint en l’«era geològica», l’anomenat antropocè, en què l’Homo sapiens ha fet un enorme impacte ambiental sobre la Terra. Efectivament, ara ja és clara l’extinció massiva d’espècies i una banalització ecosistèmica molt rellevant de la qual els humans en som els responsables.
L’esmentada extinció supera qualsevol extinció de les preexistents, si més no en un aspecte crucial: s’està produint en molt poc temps en comparació amb les anteriors. Una dinàmica de canvis dels processos biològics terriblement accelerada que compromet les espècies. Això posa en crisi les possibles respostes evolutives de les espècies afectades. Efectivament, fa no fa el 25% de les plantes i animals estan en risc d’extinció. Això significa una desaparició d’un milió de les espècies del planeta. Tanmateix, encara hi ha estimacions més pessimistes que aquesta.
Potser per això, i com a revisió del que ha passat en dècades de conservacionisme, el paper dels naturalistes en la conservació de la biosfera és ara un tema a debat. Veus reconegudes del país s’han començat a pronunciar. N’és un exemple clar el recent l’article del doctor Jaume Terrades, ecòleg reconegut amb una llarga i sòlida trajectòria professional i personal, titulat «Els naturalistes també s’extingeixen» (2023).
En cert sentit, l’article traça un interessant sender històric de com s’ha anat configurant el paper dels naturalistes en la conservació de la natura. Segurament, i a primer cop d’ull, pot semblar una defensa quasi romàntica del naturalisme com a disciplina del coneixement de la natura. Un coneixement que afirma que s’està perdent. Però també s’hi pot intuir un camí cap a on van les coses en el conservacionisme, segurament més científic i menys naturalista.
Vist el resultat de dècades de conservació naturalista molt efectiva i alhora força infructuosa (tot i haver aportat molt coneixement) i vista la dinàmica de pèrdua accelerada d’espècies en la qual ens trobem, segurament ens calen professionals diferents quant a formació i quant a capacitat d’incidir. Professionals que a més puguin tenir el rol de ser referents sòlids i consistents, també creïbles i confiables. En conseqüència, amb perfils científics i no d’aficionats experts. Perfils amb una alta capacitat de decisió, per tal d’abordar les fonts, els processos i les conseqüències del que està passant al planeta. Aquests professionals de clara formació científica, però no dogmàtica ni rígida, s’acosten més a les necessitats del moment per afrontar els reptes que tenim en aquesta temàtica.
Tanmateix, amb això tampoc n’hi ha prou. Efectivament, hauria d’anar acompanyat d’un canvi quasi revolucionari quant a la comprensió de la nostra pròpia realitat biològica i ecosistèmica. Un canvi mai afrontat que, de fet, és la gran penyora de la humanitat. Encara ara al segle XXI estem vivint, i més que mai, d’esquena a la nostra realitat biològica.
A la Conferència de les Nacions Unides sobre Diversitat Biològica (COP15) celebrada a Montreal (Canadà, 2022), la UE es va unir a 195 països en l’històric marc mundial de la diversitat biològica de Kunming-Montreal. Aquest marc conté objectius i metes mundials destinats a protegir i restaurar la naturalesa per a les generacions actuals i futures, garantir-ne l’ús sostenible i estimular les inversions a favor d’una economia ecològica a escala mundial. Juntament amb l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic, la iniciativa aplana el camí cap a un món climàticament neutre, respectuós amb la natura i resilient per al 2050.
Els objectius i metes que estableix l’acord sobre diversitat biològica de Kunming-Montreal d’aquí a 2030 i 2050 inclou objectius mundials essencials encaminats a:
· Restaurar d’aquí al 2030 el 30% dels ecosistemes degradats a escala mundial.
· Conservar i gestionar el 30% de les zones (terrestres, aigües interiors, costaneres i marines) d’aquí al 2030.
· Aturar l’extinció d’espècies conegudes i, d’aquí al 2050, reduir a una dècima part el risc i la taxa d’extinció de totes les espècies (incloses les desconegudes).
· Reduir el risc dels plaguicides, almenys en un 50%, d’aquí al 2030.
· Reduir la pèrdua de nutrients al medi ambient en almenys un 50% d’aquí al 2030.
· Reduir els riscos de la contaminació i els efectes negatius de la contaminació procedent de totes les fonts d’aquí al 2030 a nivells que no siguin perjudicials per a la biodiversitat i les funcions dels ecosistemes.
· Reduir la petjada de consum mundial d’aquí al 2030, en particular reduint significativament el consum excessiu i la generació de residus i reduint a la meitat el malbaratament d’aliments.
· Gestionar de manera sostenible les zones dedicades a l’agricultura, l’aqüicultura, la pesca i la silvicultura, i augmentar substancialment l’agroecologia i altres pràctiques respectuoses amb la biodiversitat.
· Lluitar contra el canvi climàtic mitjançant solucions basades en la natura.
· Reduir la taxa d’introducció i establiment d’espècies exòtiques invasores almenys en un 50% d’aquí al 2030.
· Garantir l’ús i el comerç segurs, legals i sostenibles d’espècies silvestres d’aquí al 2030.
· Fer més ecològics els espais urbans.
Ens hem de preguntar, de manera inevitable, quines possibilitats hi ha que això s’acompleixi.
L’acord diu que augmentarà significativament la mobilització de finançament per a la biodiversitat procedent de totes les fonts (nacionals i internacionals, tant públiques com privades). Això comportaria la mobilització d’almenys 200.000 milions de dòlars nord-americans anuals d’aquí al 2030. També assegura que crearà incentius per fomentar fons nacionals i internacionals, en particular provinents de la inversió empresarial.
Un aspecte força innovador, pel que estem acostumats, és que l’acord tracta les subvencions perjudicials per a la biodiversitat, de manera que les pretén identificar d’aquí al 2025 i eliminar d’aquí al 2030, amb un import implicat d’un total d’almenys 500.000 milions de dòlars nord-americans anuals.
Com a part de l’acord, la UE ha subscrit un paquet de mesures de solidaritat internacional dirigit especialment als països més vulnerables i als més rics en biodiversitat. El nou fons del marc mundial de la diversitat biològica, creat a l’empara del Fons per al Medi Ambient Mundial, estarà obert a finançament procedent de totes les fonts.
Bé, doncs, tenim un nou intent sobre la taula. Tindrà èxit? L’experiència ens diu que segur que no, més enllà de l’efecte enlluernador i «apagaconsciències» que tenen aquestes coses.
Una mirada diferent permet veure que el que es constata és la necessitat d’anar més lluny. D’aquesta manera s’alerta que els responsables, decisors i gestors dels humans tenen una gran responsabilitat sobre el que ha passat i que cal que es posin mans a l’obra. O potser millor que ho facin decisors nous amb una formació i capacitat d’incidir diferent, de manera homòloga al que hem comentat abans en relació amb els naturalistes.
Recordem que som l’espècie que ha fet monuments arquitectònics envejables, que ha desenvolupat un procés de cultura i art immens, que ha fet ciutats enormes i projectes tècnics monumentals, que ha explorat l’univers, que ha creat religions fa milers d’anys, que ha fet matances i guerres espectaculars. L’espècie que ha subvertit constantment valors «humans» i , a voltes, de manera tràgica.
Parlo de la mateixa espècie que fins a l’any 1850 ignorava absolutament la seva realitat biològica, i que encara ara no l’ha assumida ni incorporada com un puntal de la seva existència (només molt tímidament). Al contrari, l’ha menystinguda. I és clar, tanta ximpleria sostinguda es paga. Tenim el que ens mereixem per tanoques. Això sí, biològicament ens fem dir Homo sapiens.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
