[Josep Gisbert, Periodista]
Comú és un adjectiu que significa allò que és compartit per dos o més a la vegada. El comú també és un substantiu que, entre altres accepcions, té la de ser sinònim d’ajuntament i dels òrgans o de la persona que el governa. I els comuns són el nom genèric amb què es coneixen els integrants d’una força política que es diu En Comú Podem, Catalunya en Comú o Barcelona en Comú segons quin sigui l’àmbit d’actuació. Però què són en realitat els comuns?
Els comuns són els descendents d’aquell Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fundat el 1936, que va ser el partit per excel·lència de la clandestinitat durant el franquisme i que un cop recuperada formalment la democràcia a Espanya va ser víctima de les baralles i les batalletes tan típiques dels partits comunistes que van acabar en múltiples escissions i que, unit a l’enfonsament del bloc soviètic, el van dur a un carreró sense sortida. La creació d’Iniciativa per Catalunya (IC), el 1987, de què també van formar part l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (ENE) i el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), va ser una fugida endavant per adaptar-se als nous temps i no perdre un espai que, malgrat tot, cada vegada s’anava desdibuixant més. Després de coalitzar-se el 1995 amb Els Verds i convertir-se en Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), el moviment dels indignats del 15-M del 2011 va provocar l’enèsima crisi interna que va obligar a obrir un procés de confluència amb noves forces i grupuscles de l’esquerra alternativa, del qual a partir del 2015 surten Barcelona en Comú, Catalunya en Comú i En Comú Podem, que, per si no hi havia prou embolic, és la marca amb què s’ha afegit al projecte de Sumar.
Malgrat que la línia successòria sigui aquesta, costa trobar similituds entre l’històric PSUC i els comuns actuals, si no és el dogmatisme amb què uns i altres pretenien i pretenen imposar els seus principis i rebutjaven i rebutgen els dels rivals. Hi ha, però, una diferència fonamental: els comunistes tenien les idees -errònies o no- clares, als comuns els costa definir-se perquè viuen permanentment en l’equidistància. El concepte d’equidistància s’introdueix sobretot durant l’època final d’ICV, com si d’un entremig entre posicions extremes es tractés. Però això no ha estat mai així, perquè a l’hora de la veritat sempre s’han acabat decantant cap a una banda i sempre la mateixa. És per això que els comuns són uns equidistants amb qui, quan arriba el moment de la veritat, mai no es pot comptar, perquè sempre es decanten cap a l’altra banda, i a més ho fan fent gala d’una prepotència que els delata.
Quan han hagut de triar entre una opció d’obediència catalana i una d’espanyola ho han fet sempre en la mateixa direcció, de Joan Herrera a Joan Coscubiela, amb motiu dels debats sobre la independència de Catalunya del 9-N i l’1-O. I per no anar tan lluny Ada Colau en la recent elecció del nou batlle de Barcelona després dels comicis municipals del 28 de maig, en què per evitar que l’alcalde tornés a ser Xavier Trias ha repetit el mateix joc de mans que fa quatre anys per impedir que ho fos Ernest Maragall. Bé sigui per conservar els sous, com en aquesta ocasió i perquè un cop passades les eleccions espanyoles del 23 de juliol poden tornar a formar part de l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, bé sigui pel que més convingui, el cas és que els fets demostren que els comuns no són de fiar.
Amb excepcions, això sí, i moltes de Sabadell. La d’Antoni Farrés, que va deixar la militància en l’època d’ICV i la integritat del qual va estar sempre fora de dubte. I, entre d’altres, la de Joan Mena, exemple de compromís en la defensa de la immersió lingüística i la llengua catalana des de la tribuna del Congrés i militant del sabadellisme des de la talaia de Torre-romeu, la ciutat a l’altra banda del riu.
