[Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
Se perfila cada vez más y con mayor intensidad la posibilidad de convertir en una sola unidad urbana los hasta ahora separados y en un tiempo no demasiado lejano incluso antagónicos, centros demográficos de Sabadell y Tarrasa. Los muchos cometidos que tiene en común las industrias de ambas ciudades y el no menos reconocido complemento de las mismas, obligan continuamente a estrechar lazos y a emprender tareas al unísono.”
(En torno a la posible unidad entre Sabadell y Terrassa, La Vanguardia, 28-7-1968, text esmentat al treball de cita següent).
SABATASA és un nom que ha sorgit recentment en el debat de les comunicacions entre Terrassa i Sabadell, tot recordant l’actuació que a finals del franquisme es plantejava entre les dues ciutats, i que seguia una operació similar a Gallecs i una tercera a Martorell, totes elles de noves ciutats de 150 mil habitants cadascuna.
Resulta, però, que aquesta operació tenia antecedents locals, redactats per la Mancomunitat Sabadell-Terrassa, que s’havia creat per part de l’alcalde de Sabadell, JMa. Marcet i del de Terrassa Josep Clapés (any 1958, aprovada el 1963). A la Mancomunitat hi va sorgir un institut de batxillerat, un mercat, després un Hospital i poc més. Però a mitjans dels seixanta es va encarregar un projecte d’urbanització i, realment, de fusió de les dues ciutats, un fet ara totalment desconegut.
“La Misión de la Mancomunidad (…) siempre presidida por la voluntad de defender un ámbito territorial que posibilita, sobre todo en el futuro, la fusión física ordenada de las dos ciudades, que a todas luces se vislumbra como incuestionable” (Estudios de Ordenación Urbanística de los territorios afectos a la Mancomunidad Intermunicipal Sabadell-Tarrasa, Luís Gelpi Vintró, Germán G. Rosales, M. de Solà Morales, P.J. Sureda Canals, J.Planas Llorens, 1969).
Recordem que en aquell moment no hi havia ni l’autopista ni el soterrament dels ferrocarrils, però es vivia una consciència de creixement desfermat. Es preveien 236mil habitants a Sabadell per al 2000, partint de 128mil del 1964, crescuts a 140mil tres anys després (12mil més). Per a Terrassa, les xifres eren 209mil el 2000, des dels 116mil el 1964 (125mil el 1967, 9mil més). L’objectiu era formar una unitat amb una previsió conjunta de 500mil. Una previsió que, de fet, s’ha realitzat si tenim en compte els municipis veïns immediats i a data actual.
Aquest antecedent d’un primer esquema d’ordenació és completament desconegut. De fet, el Ministeri, ja als anys setanta, només va delimitar, però mai dibuixar. El projecte fou una anticipació totalment local i si després hi hagué ACTUR ministerial fou per aquest antecedent i perquè les dues ciutats eren un gran pol industrial en creixement. Aquesta herència del franquisme, en versió local i ministerial, fou negada d’arrel pels primers ajuntaments democràtics en una sensibilitat de recosir la ciutat interior i en una polèmica i competència respectiva allunyades de la filosofia de la Mancomunitat: simplement es negava l’opció de resoldre els problemes locals a un lloc aïllat situat a mig camí. Fins i tot hi comptava un grau de malfiança mútua i així, per exemple, el Golf se situà per part de l’alcalde Royes amb una certa idea de tampó contra qualsevol opció de relació. Si tornem al projecte iniciat el 1967 i amb document del 1969, hi trobem previsió de creixement per continuïtat d’ambdues ciutats, més una quadrícula de grans avingudes i un eixample entremig amb grans paquets residencials i industrials i alguns parcs. De fet, era un esquema geomètric molt rígid i poc adaptat a la geografia del lloc i d’una dimensió descomunal, amb més de 1.200ha de sòl en conjunt.
Aquest antecedent era signat pels arquitectes i enginyers esmentats en la cita anterior. Totalment desconegut, però documentat amb algunes cartes de finals de l’any 1973 que consten a l’arxiu de Solà-Morales, trobem la invitació feta a l’arquitecte Josep Ma Sert, amb despatx a Harvard, de participar en el projecte que desenvolupés els esquemes endegats sis anys abans i aquest convidà a Solà Morales, el qual fou molt escèptic de la viabilitat del cas en el context polític del moment. Res no prosperà, però aquesta és una dada de molta ambició, al mateix temps que no hi havia cap recurs econòmic ni administratiu per a resoldre-ho, a no ser que fos amb la força del ministeri amb les ACTUR, i tot plegat en un context de ciutats amb enormes dèficits de tot tipus, molt suburbials i just entrades en la crisi tèxtil. Noves ciutats se n’havien fet a Anglaterra i França, però a l’escala espanyola era un impossible, i en el cas de les angleses amb diversos èxits, engrandint nuclis menors, molt més reeixides que les franceses, que foren grans polígons (Ciutats Badia, en gran).
Aquell era tot un altre món, que podem percebre amb ironia i distància històrica i que només per exageració es pot citar com analogia del present. Res actual té a veure amb llavors i l’acusació de neo-SABATASA equival a dir-te directament neo-franquista, o a creure que el present es pot entendre en termes d’un món social i tècnic totalment periclitat.
