[Arnau Bonada, Economista i president de la Xarxa Onion]
Els afeccionats al Barça de basquetbol estem vivint uns dies desconcertants. Just després de guanyar brillantment la Lliga ACB contra l’etern rival, el club va anunciar que la pròxima temporada caldria reduir el pressupost de la secció en un 30%. Amb aquest objectiu, es va decidir rescindir el contracte del referent de l’equip, Nikola Mirotic. Pocs dies després, però, s’anunciaven possibles fitxatges de grans estrelles com Punter o els germans Hernangómez i es filtrava, a més, que el Barça hauria d’assumir la major part de la fitxa dels dos anys restants del contracte de Mirotic. L’estalvi pressupostari, per tant, resultava francament difícil de visualitzar.
L’equació impossible ha quedat resolta gràcies a un article de José Ignacio Huguet a El Mundo Deportivo, eloqüentment titulat ¿Cómo puede fichar el Barça a lo grande con 13 millones menos de presupuesto?. El periodista revela que, en el pla de viabilitat pactat entre el Barça i LaLiga (de futbol), les indemnitzacions per rescissions contractuals de les seccions no computen com a despesa pressupostària. És a dir, les quantitats que s’hauran de pagar a Mirotic desapareixeran, per art de màgia, del pressupost. En realitat, però, sí que seran una despesa tant a efectes comptables com de tresoreria.
Aquesta no és la primera vegada –ni en serà l’última– que una regulació provoca situacions extravagants. De fet, molts economistes han escrit que la crisi financera del 2008 es va originar i agreujar per culpa de la regulació de Basilea, que habilitava el creixement exponencial i fora de balanç de les hipoteques subprime.
En l’àmbit local, també trobem exemples curiosos. Us heu preguntat mai com és que a Sabadell tenim tants edificis públics sense ús? Un dels aspectes que explica aquesta circumstància és que la regla de despesa i els plans econòmics financers constrenyen enormement les despeses corrents, però no prohibeixen les adquisicions de patrimoni. És a dir, podem comprar edificis, però no podem omplir-los d’activitat ni de nous treballadors. Aquesta regulació incentiva, per exemple, la compra de l’Artèxtil per 3,2 milions d’euros, quan un any i mig abans uns inversors privats n’havien pagat només 500.000. Suposo que encara riuen. Tal com deu riure el representant de Mirotic.
