[Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
És conegut que fa uns mesos es van reunir el cap de l’oposició i el MH president i van pactar els pressupostos amb tres disputes territorials de calibre: aeroport, B-40 i HardRock. Salvador Illa llueix arreu B-40, Quart Cinturó o ronda Vallès i el paper signat parla de rondes. Paper ara ratificat per un recent protocol Ministeri-Generalitat, amb més text, però que diu el mateix. Protocol pendent d’un conveni, d’unes eleccions i d’un llarg camí de projecte.
Fa dècades que Sabadell és l’únic lloc de Catalunya en el qual una connexió viària entre tres nuclis urbans depèn d’una obra ministerial. Per llei, aquesta connexió és competència exclusiva de la Generalitat, només que hi ha un lloc de pas que històricament ha tingut reservat el ministeri per a una obra que seria de tota una altra categoria: via d’estat, de llarg recorregut i segregada. Les diferents competències són clares, però en la confusió seguim empassant-nos cotxes i camions direcció Castellar per una via urbana, estrictament municipal, com és la Gran Via. Una via totalment pagada per la ciutat, que fa d’enllaç de totes les carreteres radials.
Encara més, quan es va construir la ronda Oest, fa uns quinze anys, estava prevista la unió fins a la carretera de Castellar i no fou possible perquè el ministeri va aturar-ho amb l’argument que el pas –soterrat– per l’avinguda de les Palmeres, entre Can Deu i la Planada, era seu, reservat per al Quart Cinturó o B-40. Llavors tenia raó, perquè s’havia optat per part de l’ajuntament (Bustos) de resoldre el pas de la via, no pel bosc de Can Deu, sinó per la trama urbana. I sí, també el Pla General (1993) preveia que fos el ministeri qui ens resolgués un problema estrictament local de veïnat. I sempre ha sigut així, com fou amb el Pla Territorial de la Regió de Barcelona (2010) o en el mateix Pla Específic de Mobilitat del Vallès. (2021).
I ara, molta gent espera que els recents acords facin el miracle. Un acord polític ho pot sostenir tot, pot contenir contradiccions màximes i els seus actors poden ni immutar-se davant l’impossible. Només que la realitat s’imposarà. Això és, poden pactar calés, però no traçats, perquè això demana un tràmit rigorós. La Generalitat en cap cas podrà fer una obra ministerial perquè n’és incompetent. Ni el ministeri pensa traslladar la competència, ni els funcionaris permanents estan d’acord amb els seus polítics transitoris. Seguim en l’absurd. No hi ha cap base legal per a un trosset ridícul de B-40 fet per una administració incompetent. Tan ridícul com si ens fessin creure que el govern català farà cinc quilòmetres d’AVE. Impossible.
I llavors què? El marge que hi ha és que la Generalitat faci una obra de la seva exclusiva competència, això sí, compatible amb una futurible B-40 ministerial.
Separar ambdues competències té plena lògica funcional. Els amants adelerats del Quart Cinturó volen fer-nos empassar que els camions del centre peninsular direcció França aniran per sota d’un vial de ciutat? I barrejats amb els vehicles de Castellar? Si s’ha de ser tècnic rigorós, això és un absurd. La solució és que rondes urbanes i llarg recorregut són funcions diferents.
Durant massa anys han venut una ronda Vallès que era xarxa segregada i alhora servei al territori immediat, amb màxim impacte urbanístic i confusió de servei.
La pitjor versió possible és una autovia que barrejaria el trànsit i les comunicacions internes dels municipis amb viatges de molt llarg recorregut, passat per dins Sabadell i amb dos nusos d’accés.
Cal posar claredat als conceptes.
Per exemple, la ronda est de Granollers no és Quart Cinturó, ni ho podria ser, ni els prometeren això. La Generalitat va fer una ronda (cap meravella), però no és Quart Cinturó.
A la força els pengen significa que ERC i PSC, Generalitat i ministeri només poden sobreviure al conflicte actual separant responsabilitats i funcions, encara que pagui el ministeri. Allò que ja no se sosté és seguir confonent la ciutadania amb una obra ministerial per a un problema local. En aquesta clarificació obligada, que pot ser un fruit del conflicte actual, hi hem guanyat molt. Conseller(a), alcaldies, agents socials… poden dir el que vulguin, però només hi ha una sola solució i s’ha acabat el temps de marejar-nos més. L’acord de pressupostos posa en evidència les contradiccions en què tothom jugava i els ha deixat nus.
Amb protocol o sense, amb canvis al ministeri o no, amb finançament estatal o no, és responsabilitat total, única i exclusiva de la Generalitat endegar immediatament un projecte de la seva plena competència. Tota la resta és fum. Fins ara ens empassàvem totes les excuses i el fum, però el teatre s’ha acabat. Competència de la Generalitat no treu la participació dels ajuntaments i de la societat, però el Departament de Territori ha d’obrir el ball.
Arribats aquí, comença a ser hora de desempolsegar les poques propostes que hi ha hagut de dissenyar unes rondes de ciutat traçades sense confusió respecte a una B-40. Hem estat minoria els que ho hem defensat durant anys, però el temps ens dona la raó. Unes rondes urbanes amb aquesta simple funció poden ser ben reduïdes, tot i que plenament funcionals. I hauríem de ser mínimament llestos per fer-les de més qualitat i menys impacte que les de Granollers.
Obligats durant anys a un exclusiu debat d’infraestructures de calibre gruixut, també ara és pertinent pensar en el millor projecte interurbà possible que una inversió pública pugui sustentar. És per això que també hem de parlar de transport públic entre Terrassa, Sabadell i Castellar i de la preservació dels espais agrícoles i forestals, i aquestes condicions han d’impulsar una voluntat de capitalitat per part de les dues ciutats majors. Projecte basat a no perdre significació regional, per augmentar l’ocupació i la cooperació mútua. Amb visió a vint-anys vista, ambició com hi fou amb el parc de Catalunya i l’Eix Macià i gestió municipal potent.
Ho impulsa la força dels fets i aquesta és la lògica possible que pot resoldre el bloqueig d’anys. Solució a la força, però solució en gran, horitzó que retrati i ridiculitzi qualsevol regateig de mirada curta, però un camí amb suficient capacitat de consens per salvar la dignitat de tothom.
