[Georgina Monge, candidata de la CUP al Congrés dels Diputats]
El pròxim 23 de juliol les catalanes i els catalans estem cridats a les urnes per votar un govern estatal que, malgrat que en massa ocasions no ens representi, té una incidència directa en les condicions i en la qualitat de vida de totes i tots nosaltres.
En aquesta ocasió, hi ha un risc real que la dreta i l’extrema dreta puguin governar, amb el clar retrocés de drets que això suposarà. En aquest pols amb l’extrema dreta, un dels drets que estan més explícitament amenaçats són els drets de les dones i els de totes les identitats i sexualitats no normatives i/o dissidents; i és que l’antifeminisme i l’odi a les persones LGTBIQ+ han esdevingut una característica central de l’agenda de l’extrema dreta. Mostra d’això és que, des d’un inici, el discurs de Vox s’ha basat a promulgar que el feminisme va en contra els homes, a negar la violència masclista i assimilar-la a la violència familiar, a intentar imposar el pin parental per censurar l’educació en igualtat o a voler acabar amb els drets de les persones LGTBIQ+.
Davant d’aquests atacs hi ha l’opció que estan prenent alguns partits polítics com el PSOE, que és la de desvincular-se del feminisme i situar-se en un lloc central suposadament més neutre (amb l’única voluntat de captar el màxim de vots, rebaixant fins on calgui el discurs ideològic i la defensa de molts drets). Però, sortosament, hi ha altres opcions com la CUP, que apostem precisament pel contrari, i que tenim clar que cal plantar cara a l’ofensiva patriarcal actual. Per això defensem que, davant de qui intenta fer-nos creure que el problema està en les dones i en les identitats diverses, només ens queda redoblar els esforços per transmetre que el feminisme és necessari, que no va de donar drets a unes per sobre dels altres, i que el feminisme s’orienta a eixamplar drets i a millorar la vida de tothom.
Per fer-ho, cal començar per combatre qualsevol discurs demagògic que apunti cap a les dones o cap al col·lectiu LGTBI o cap a les persones migrades com a font principal dels problemes i malestars. Perquè és clar que el veritable problema per a la majoria de nosaltres no és aquest, sinó que està lligat a no poder pagar l’habitatge; que la inflació i els preus creixin, però seguim amb salaris de misèria; que el cistell de la compra sigui cada dia més car; que hi hagi un mercat laboral que ens expulsi o bé ens condemni a ser eterns working poors (ja que malgrat que treballem, tenim serioses dificultats per arribar a final de mes); que hi hagi una bretxa salarial de gènere que faci que les dones cobrem menys que els homes per la mateixa tasca; i així un llarg etcètera. I és que sota condicions de necessitat, la llibertat i l’empoderament són francament molt difícils (per no dir impossibles) per a la gran majoria de dones (i també d’homes).
Per tot plegat, pensem que és moment d’apuntalar drets, però sobretot és moment de treballar per revertir totes les estructures socials i econòmiques que generen desigualtat i explotació cap a les dones.
Només apostant per un vot feminista aconseguirem construir una societat més justa i igualitària, en què les persones gaudim d’unes condicions d’existència dignes i en què puguem tenir vides que valguin la pena ser viscudes.
