[Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Ningú dubta que les eleccions del pròxim 23 de juliol són unes eleccions transcendents. Com, de fet, ho han estat pràcticament totes des de la recuperació de la democràcia el 1977. Sempre donem aquesta dimensió de transcendència a les eleccions més immediates. I és lògic, ja que ens marcaran el rumb durant els pròxims mesos i anys. Oblidem el que s’ha fet o ha passat els darrers anys, oblidem el balanç de la feina feta, i mirem amb recel o amb certa esperança el que ha de venir.
La transcendència de les pròximes eleccions generals ve més determinada per la possibilitat d’un canvi brusc i radical d’orientació política, que per la normal cadència electoral i la possible alternança política que és pròpia de tota democràcia. L’habitual contraposició política i ideològica queda superada en aquesta ocasió per un marc dominat per les emocions. Submergits en les mentides, les mitges veritats, les manipulacions i l’enfangament que han estat practicant les dretes extremes durant tota la passada legislatura – i que ara en plena campanya electoral han intensificat, sembla més complicat contraposar propostes i projectes de govern.
Queda força clara la confrontació entre el retorn a polítiques de clara orientació neoliberal que projecten el PP i Vox, o el desenvolupament i aprofundiment de polítiques econòmiques i socials progressistes que ha dut a terme el govern de coalició presidit per Pedro Sánchez. El govern d’aquests darrers quatre anys no només ha afrontat amb determinació les successives situacions d’emergència que s’han produït (de la pandèmia a la guerra d’Ucraïna, de la crisi energètica i climàtica a l’espiral inflacionista), sinó que ha superat, i amb bona nota, tota mena d’auguris i pronòstics catastrofistes en el terreny econòmic i social. I això que els errors, que també ha comès, han estat magnificats i manipulats de manera truculenta per l’oposició conservadora i extremista.
Però no sembla que el debat sobre la feina feta i sobre les propostes de futur estiguin al centre del debat polític i electoral. Ens trobem davant d’unes eleccions dominades pels eslògans cridaners i emocionals (del “deroguem el sanchisme” a la “defensa de la unitat d’Espanya” o la consecució, ara sí, de la independència de Catalunya) i amb un debat polític enfangat per falses acusacions que recorden les pràctiques trumpistes més cridaneres (els dubtes promoguts sobre el vot per correus n’ha estat un cas paradigmàtic). En aquest embolic de falses notícies, de dades manipulades per intentar forçar la realitat, d’acusacions infundades, es fa molt més difícil contraposar projectes i propostes. I, tot i això, queda clar que, més enllà de sigles i blocs, la confrontació és clara: o tirem endavant com a societat i com a país, o tornem enrere i perdem bona part del que s’ha aconseguit. També en àmbits que moltes vegades oblidem, com la cultura, els drets individuals i col·lectius, els serveis públics més essencials, i tants i tants aspectes que impacten sobre la nostra vida quotidiana. Les actuacions dels primers dies dels nous governs autonòmics dirigits pel tàndem PP-Vox així ens ho mostren. D’arguments positius per tornar a confiar en un govern progressista en sobren. El vot ha de servir per mirar endavant i no per frenar el progrés social i polític.
La continuïtat d’una política econòmica i social activa, per tal de capgirar les tendències creixents al món a la desigualtat, la consolidació d’avenços rellevants en el reconeixement de nous drets socials, la presència d’èxit en el marc de la Unió Europea, la reducció de la confrontació territorial i l’esforç en les polítiques actives per frenar el canvi climàtic es contraposen a unes polítiques que frenen el progrés i l’avenç social, polític i cultural. No es tracta d’una confrontació bipartidista ni bibloquista, però queda clar que l’elecció del 23 de juliol és entre avenç o retrocés, entre assolir noves fites de progrés o tornar enrere. Cal votar en positiu.
