[Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Si algú us diu que emprendre són tot flors i violes, us està enredant. Hi ha dies horrorosos. I setmanes horroroses. Èpoques en què sembla que tot surt malament. En què no veus la llum. En què et sents infinitament sol. I, aleshores, sorgeixen els dubtes. Realment això està fet per a mi? No seria més feliç treballant per a un altre i complint un horari? Per què no abandono i em preparo unes oposicions?
He de reconèixer que, recentment, he estat passant una d’aquestes crisis. Una mala ratxa provocada per tensions dins l’equip, alguns expedients tributaris que s’han torçat i una sobrecàrrega de treball i responsabilitats. En aquest context, havia d’anar a presidir un acte de la Xarxa Onion. De camí cap al pati de l’Arteneu, em deia a mi mateix: “Amb la feina que tens, i ara, a més, perdràs tota la tarda…”.
Vaig saludar els assistents maquinalment, encara abstret en les meves cabòries. I aleshores va arribar el convidat: Lluís Pont de Xaluca Tours. Camisa negra, somriure blanc. La seva presència em va seduir immediatament. Durant les següents dues hores vam viure una autèntica lliçó d’emprenedoria i de vida. Ens va explicar el seu primer viatge al Marroc i com va conèixer, accidentalment, el seu actual soci local. També ens va parlar de l’impuls que va suposar per al projecte l’aparició a l’Afers Exteriors del nostre conciutadà Mikimoto. I moltes reflexions sobre el llarg camí transcorregut fins a assolir, actualment, una plantilla de més de 1.600 treballadors, diversos hotels propis i, com a curiositat, més de 25.000 catifes.
La jornada també ens va brindar un moment dolç quan en Lluís ens va explicar la gènesi d’un dels altres negocis familiars, la històrica botiga de llaminadures Gumins. La idea de negoci els va sorgir en el transcurs d’una expedició comercial a Nova York organitzada per la Cambra de Comerç de Sabadell. Qui ho hauria de dir?
En definitiva, conèixer en Lluís va suposar recuperar l’esperit emprenedor i les ganes de persistir. Fa trenta anys, al desert d’Erg Chebbi, un home va dir-li: “A Europa teniu els rellotges, però nosaltres aquí tenim el temps”. Acabat l’acte, ens va regalar a cada assistent un tajine, peça de terrissa tradicional marroquina. Però, sobretot, en Lluís ens va regalar el seu temps. I això no té preu.
