[Jordi Serrano Historiador i rector de la UPEC]
Fa pocs dies a Sabadell ha decidit crear el 9è Espai de Memòria Històrica de la ciutat a l’edifici que fou de la Policia Nacional a l’inici de la Rambla que fou abans l’Hotel Espanya. Aquest edifici està associat als pitjors malsons del que Andreu Castells en diria“els de l’Oposició”, en aquest cas, els militants antifeixistes .Van manar allí autèntiques desferres humanes que van cometre de les pitjors vexacions que es poden cometre en un ésser humà: tortures. Els crits de les tortures en aquell edifici es devien sentir al despatx del’Ajuntament situat a poc més de 80 metres.
Quina funció tenia la PN? Bàsicament, el de mantenir la contenció de l’activitat política antifranquista però sobretot, en el dia a dia, liquidar les reivindicacions obreres. És a dir quan un grup de treballadors d’una empresa amenaçava de reivindicar millores laborals, eren detinguts els líders d’aquestes protestes. Els empresaris durant molts anys deuen les seves fortunes bàsicament a la repressió brutal i la prohibició dels sindicats. Cal recordar que el franquisme va ser sobretot una dictadura de classe. No calia ser ni emprenedor, només calia aconseguir els avantatges per la compra de maquinària i de matèries primeres reservades Per addictes al règim.La PN era el seu braç armat, els servia de força de xoc.
Hi va haver autèntics psicòpates torturant a sabadellencs. Antoni Farrés ens diu:“Arribo a comissaria, aquí a la Rambla i l’Angel Ignacio Garcia Garcia, el cap de la Brigada Político y Social, em diu: “firme la declaración”,“però de què, sino sé ni de què se m’acusa”. I em comencen a hostiejar bastant fins que em foten un cop de puny al fetge i vaig fer la ximpleria de dir: “al fetge no, perquè he tingut una hepatitis” i a partir d’aquí totes les hòsties me les van fotre al fetge. Era un bandarra i un paranoic”. Els porten a Via Laietana i els continua pegant el psicòpata Garcia. Continua Farrés“ La veritat és que quan el veia pel carrer tenia una descàrrega d’adrenalina impressionant. Algunes vegades passant per la Rambla et feia entrar a Comissaria a les bones i et fotia esbroncada, rotllos o interrogatoris sense motiu. Durant anys i panys quan pujava per la Rambla, quan arribava a l’alçada del cine que no sé com es diu abans es deia Actualidades del carrer de les Planes, trencava pels carrers interiors i tornava a sortir pel passeig”.
Van ser quaranta anys de tortures, de crims de lesa humanitat en diu la legislació internacional. Moltes tortures molt pitjors de la que he posata quí. Aquests dies una jutgessa, Carmen García Martínez, ha decidit que no es pot jutjar les tortures de Carles Vallejo quan les lleis internacionals diuen que aquests delictes no prescriuen mai. Quina ideologia té aquesta jutgessa? Al 2023 encara estem així. Estaria bé encarregar un treball recopilatori a un jove historiador amb els testimonis que ens queden de les tortures en aquella casa de l’horror. Hi haurà un dia que algú dirà que això no va passar mai.
