[Tom Colomer, Escriptor i dramaturg]
Quan de petit em van explicar que el treball, el patiment, el dolor i la duresa en general existien perquè fa molts anys algú va tocar l’única cosa que li havien demanat que no toqués, de tota la creació, vaig maleir el tal Adam i vaig pensar: “Però què et costava deixar les manetes quietetes”.
Des de llavors, i a falta d’alternativa, hem tendit a romantitzar la idea del treball (“el trabajo dignifica al hombre”, cultura de l’esforç, etc.), fins a arribar a l’absurda idea que si et lleves cada dia a les cinc del matí per treballar, llavors sembla que et donen el carnet de milionari. Sí, et matriculen el iot i et poleixen les Sebago perquè has descobert el seu secret, ja ets un d’ells: com no hi havies pensat abans? La solució era treballar encara més hores, picar més fort, més pedra, més ràpid, clar. Fins al punt masoquista de gaudir del càstig. “Quina satisfacció, treballar quan els altres encara dormen, i saber que m’estic avançant”. Sí, home, sí. No, si encara haurem d’estar agraïts a Adam, i que treball vagi acompanyat de patiment, dolor i duresa en general no sigui cap mal senyal.
Nosaltres, fills tots de la burgesia catalana, ens acontentem amb aquesta mena de premi de consolació, que s’ha de gaudir de treballar i és imprescindible trobar una feina que t’agradi. Contradicció i de les grosses. Suposo que és, més que re, per evitar el càstig doble que deu ser haver de treballar d’una cosa que odies.
El capitalisme ha guanyat fins i tot a l’església, i diu que per produir més cal treballar més, així que tothom a invertir fins a l’últim segon treballable a treballar. No crido a enviar-ho tot a la merda i deixar les feines per ser feliços, no soc tan ingenu, però sí a trobar un equilibri, a reivindicar els descansos i no viure tant sota el jou del mercat. Que Déu diu, potser tirant a implícitament, però ho diu, que el paradís té a veure amb l’absència de treball. Més que amb corts celestials cantant i àngels amb clarins, el Cel deu ser poder respirar una estona sense patir per la feina.
Ho hem normalitzat, esclar, que des d’Adam ha plogut molt. Però també ho hem romantitzat i ojo. Ojo no sigui cas que ens passem la vida treballant i després diguem: ah, que la riquesa de debò era allò que passava mentre jo treballava.
