Ha fet múltiples recerques sobre anàlisi de polítiques públiques, especialment en l’àmbit de l’educació i la immigració. De fet, va formar part del decret fruit del Pacte Contra la Segregació Escolar de 2019. Sheila González és professora a la UB i es dedica a l’estudi de les desigualtats socials, que condicionen de ple la realitat educativa.
Per què Sabadell té històricament una educació segregada?
Té dos elements. Hi ha una part que es deu al mateix creixement de la ciutat. Tenim un centre, de classe mitjana, i alguns barris al voltant, com La Creu Alta o Gràcia, també de classe mitjana. I Sabadell va creixent i va creant els barris de la perifèria. Amb la primera emigració d’Espanya s’omplen barris com Els Merinals, Can Rull, Can Puiggener, Campoamor, etc. Són barris que, a mesura que la primera emigració ha anat fent un ascens social, han tornat a ser habitats per la nova emigració. Això, fa que tinguem escoles que reflecteixen parcialment l’existència d’una segregació residencial. I, per altra banda, tenim els processos de mobilitat de la població. La gent es desplaça dels seus barris per anar a escoles on busquen una composició social més elevada. En sociologia es coneix com el white flight o efecte fugida. La gent té tendència a fugir de les escoles que veuen que tenen composicions socials més baixes.
Després del Pacte contra la Segregació Escolar, l’any 2019, i de l’elaboració del decret, del qual vas formar part, veiem una millora en els índexs de segregació tant a Catalunya, en general, com en l’àmbit local. Anem per bon camí?
El pacte ens fa conscients que tenim un problema. Hi havia hagut una certa tendència a no problematitzar el fet que les escoles estiguessin cada cop més segregades. Deixem fer un avís. Jo soc de Cifuentes i m’agrada dir que la segregació l’hem viscuda sempre a Sabadell. Jo quan anava a escola no anava amb cap catalanoparlant. La segregació a Sabadell és un fenomen que ens ha acompanyat sempre. El que fa l’emigració és posar color a aquesta segregació. El fet que a l’escola de Cifuentes durant els anys 80 no hi hagués ningú que parlés català no era una qüestió aleatòria, es devia a processos socials i polítics que feien que la població catalanoparlant del barri no s’escolaritzés al barri. El que fa el pacte és posar-nos davant del mirall i dir-nos que tenim un problema. Un problema escolar però també un problema social. És molt difícil que ens barregem en societat si no ens barregem quan som infants a les escoles. El decret ens dona eines a nivell de gestió política per aconseguir que la barreja sigui més fàcil. Diríem que s’estan produint certs canvis. Un de molt clar és que hi ha una major corresponsabilitat de la concertada amb l’escolarització de la vulnerabilitat social. Aquí soc crítica: sempre s’havia entès que la concertada rebia recursos públics per escolaritzar a qui volia. La concertada no és privada, rep recursos públics i ho ha de fer acceptant l’alumnat de la ciutat. Sabem que el decret ens està ajudant en això. Ens diu en números el nivell de complexitat social que tots els centres que han d’assumir. Abans identificaves els infants vulnerables un cop estaven escolaritzats. Hem millorat notablement, a Catalunya hem passat d’un 3% de detecció de la vulnerabilitat i ara estem en un 18%. Però ens queda molt perquè les dades de pobresa se situen al voltant del 30%. El que no ha millorat, que per mi és el punt cec, és que hem pogut barrejar les escoles més benestants, però no hem aconseguit barreges en escoles més guetitzades. Escoles que no rebien vulnerabilitat ara n’estan rebent, però aquesta barreja no està arribant als centres vulnerables. És el punt dèbil. Als Merinals o a Campoamor, per exemple, hi ha també població no vulnerable, però prefereixen no escolaritzar-se en aquestes escoles.
Sheila Gonzàlez és professora de la UB i investigadora en desigualtats educatives / Cedida
Significa que hi ha alumnat que ha de desplaçar-se a escoles fora del barri?
Sí, però no ens hem d’imaginar alumnat creuant la ciutat. Tenim una ciutat que està segregada residencialment, però té espais de convivència. Podem pensar en Gràcia o Els Merinals, que no estan tan lluny. No estem pensant en polítiques nord-americanes d’agafar un infant i enviar-lo en un autobús a l’altra punta de la ciutat sinó de trencar les barreres simbòliques que tenim.
Queda demostrat, doncs, que hi ha mecanismes per reduir la segregació. N’hi ha també per reduir l’absentisme escolar?
Hem canviat molt la forma de veure-ho. Durant molt temps hem pensat que era una qüestió de disciplina, d’obligar els infants a quedar-se a l’escola. I el que sabem és que, al final, l’absentisme s’explica per una falta de vinculació amb els centres. Que els infants no se senten bé a les escoles. A infantil i primària és molt reduït i a Sabadell està molt focalitzat en comunitats molt concretes. A secundària és més generalitzat. Ningú va a l’institut perquè vol aprendre, hi vas perquè tens els amics i perquè t’hi sents bé. Les polítiques demanen reforçar el vincle escolar i que els alumnes trobin el sentit d’anar a l’institut. Tenim unes secundàries molt pensades en l’antic BUP. Encara hi ha resistència a pensar que els instituts han de ser llocs acollidors, que han de tenir atenció a qüestions emocionals, que han de vetllar per les dinàmiques relacionals.
I què passa quan són les famílies les que no tenen la predisposició perquè els seus fills vagin a escola?
Hi ha dues coses. A vegades el problema és la família i, per tant, aquí sabem que la pressió ha d’anar cap a les famílies. Aquí podem vincular ajudes econòmiques a l’assistència escolar o a qüestions relacionades. Són difícils de resoldre, però la solució és més òbvia. Són més difícils de gestionar aquelles situacions en què les famílies estan de part del centre, que volen que els seus fills vagin a escola, però no ho aconsegueixen. Són més complicades perquè aquí juguen molts factors: emocionals, de sentit… Hi ha una crisi de sentit a l’etapa secundària vinculada a l’adolescència; i més enllà. Sabem que l’absentisme escolar, a part, està molt vinculat a la classe social.
Moltes de les qüestions van de bracet.
Sí. De fet, el gran problema de l’educació és que l’enfrontem des de polítiques educatives i de fet hauria de ser una peça més de les polítiques socials. Bona part dels problemes que acaben repercutint a l’escola no tenen origen a l’escola ni solució a l’escola. Sinó que haurien de passar per polítiques de comunitat, plans de barri. Al final, els joves que no van escola estan a algun lloc. Per tant, si la comunitat cuida que els seus joves van a escola és molt més fàcil que si ha de ser el centre qui se’n cuidi.
Referent a les dades d’abandonament escolar prematur o de fracàs escolar. Es treballa a motivar els alumnes a continuar estudiant?
L’absentisme és la porta a no acabar els estudis. A Catalunya en general de fracàs escolar com a tal en tenim poc perquè la gran majoria de l’alumnat es gradua en finalitzar l’ESO. Una altra cosa és en quines condicions s’obtenen alguns dels graduats. I precisament aquestes condicions fan que quan van a la postobligatòria, l’abandonament durant el primer any del cicle formatiu de grau mitjà sigui tan elevat. Està a un 40%. Ens evoca al fracàs. Són joves que no han estat ben orientats, no han trobat el cicle que els agradava o no els hem fet vincular amb l’escola. El repte és gran. De nou, les dades ens diuen que la classe social està allà com a factor explicatiu. No seguir estudis de secundària postobligatòria és molt estrany entre fills i filles de famílies amb estudis universitaris. I, en canvi, és molt habitual entre aquells que tenen pares i mares amb només estudis obligatoris. A part que tenim un problema importantíssim de falta d’oferta de cicles formatius. Tenim una anomalia al país: la classe treballada acaba fent formació professional a l’àmbit privat perquè l’oferta pública és molt reduïda i està ocupada pels perfils mitjans-alts.
Et vam llegir molt durant la pandèmia i els seus efectes en l’educació. Estem pagant encara els estralls d’aquells cursos?
La pandèmia ens va posar davant un mirall per veure tots els problemes estructurals que teníem. I que encara tenim. No només es va fer més gros el problema que teníem, sinó que no l’hem solucionat i hem mantingut una part d’aquest problema. No hem estat capaços ni de tornar a la situació prepandèmia. Ho arrossegarem durant molt de temps perquè no hem posat mesures. La pandèmia va passar i vam fer veure que no havia passat.
Sobre l’informe PISA. Quina lectura en fas?
Hi ha dues conclusions. Les persones que ens dediquem a l’educació i ho fem amb perspectiva social se’ns acusa que renunciem a l’excel·lència a favor de l’equitat. Se’ns critica això. PISA ens està dient que tenim el pitjor de cada casa. Tenim un sistema molt poc excel·lent i molt poc equitatiu. Ens quedem amb el pitjor dels dos models.
